Jerseis
només picaven quan erets petit
i era desembre
i la mare te’l posava només sortir del llit
I anaves a casa els tiets
i feia un preciós matí
que fes sol i fes tan fred
et semblava divertit
No en sabies d’ironies de la vida
si el jersei et pica, et pica
i t’era igual que fos bonic i t’abrigués el pit.
ara torna un nou desembre i tot són ironies de la vida
fa fred i somriem i he tret d'una caixa de sota el llit
aquell jersei que la mare va fer-li al pare fa molts anys
jo encara havia d'existir
i me'l poso, ara, i passejo per la fira entre els alès congelats en l'aire i a la muntanya entre els mussols i la neu als arbres
i m'abracen fort i em fan un petó i el meu jersei i el seu col·lisionen
i ens pica tot, ens pica tot el cos
i riem i ens fem un altre petó, ens omplim de petons, i de cop hi caic, de cop hi caic
ara entenc que els jerseis que piquen el que fan és recordar-te que són aquí abraçant-te, escalfant-te, protegint-te…el pit.
Writer/s: Monsieur Cactus