Salvatges
som la veu fràgil
que ens brolla del ventre
els dos pulmons aferrant-se a la vida
la incertesa que ens colpeja
i ens despulla violenta
fuetejant-nos l’esquena en carn viva
la gola oculta
de la bèstia que ens habita
nascuda d’una lluita
tan profunda com antiga
l’amor i l’odi a la corda fluixa
l’equilibri per seguir en la foscor
d’aquesta vida
Vam nàixer forts però
ells ens feren febles
derrotats a la intempèrie
d’un món que mai vam entendre
Vam ser purs i prematurs
en embestir el futur
assaltant amb arcs i fletxes
la fortalesa dels murs
Condemnats a les reserves
dessagnats per les conquestes
ens vam fondre amb les tempestes
per renàixer de les cendres
I als budells d’un món en flames
ens vam empeltar dos ales
per sorprendre en la batalla
el botxí de les mil cares
Al cor profund de les tenebres
hi habita encara una esperança
cremant en la foscor
L’últim reducte de bellesa
que sobreviu a aquesta guerra
de la vida i la mort
La incandescència de la flama
escortada per les llances
i el ressò dels tambors
Amagats sota la lluna
som salvatge alegria
desafiant l’invasor
I mai no ens rendirem
Nosaltres
som la pell aspra
cosida d’història
el cos creuat per cicatrius fondes
la impotència que ens colpeja
i ens mina la resistència
ofegats sota les seues botes
el roig del ferro
a les galtes de la derrota
consciència esclava
a la mirada tremolosa
la por nerviosa el cor calent
la guerra que lliurem
en la foscor
Vam nàixer del sol però
ens va enfosquir la por
corromputs per l’egoisme
que adora el capitalisme
Vam ser valents puny ardent
lluitant amb ungles i dents
protegint l’antic comú
el tresor de la nostra gent
Colonitzats per la cobdícia
humiliats per l’avarícia
ens vam fondre amb les muntanyes
i vam renàixer amb els arbres
I al volcà d’on naix la ràbia
ens vam cosir dents esmolades
per sorprendre en la batalla
el botxí de les mil cares
Writer/s: Xavi Sarrià