Tu, música meva
quan sona aquesta fusta beneïda,
que amb dits gentils i dolços et fas teva,
i amb cordes i amb acords confons l'oïda,
envejo els salts dels martellets lleugers
besant les palmes tendres de les mans
i els pobres llavis, que no en cullen res,
me'ls enrogeixen fustes arrogants.
Prendrien a les tecles lloc i estat,
dansa que entre carícies tant conforta,
allà on gentils els dits han venerat,
més que uns llavis vivents, la fusta morta.
Si la tecla insolent s'alegra així,
dóna-li a ella els dits, i el llavi a mi.