Ulisses
Els déus alcen la veda
i et deleixes d’arribar,
Penèlope fa anys que espera
cansada de filar.
Espera que posis ordre
a l’àgora i a la llar.
Un grapat de pretendents
no paren de somicar
mentre el teu fill Telèmac
comença a sospitar
que una jove nimfa
pugui més que un capità.
Busca per la Mediterrània
noves del seu papà.
Viatja a Pilos, va a Esparta
va cap aquí, va cap allà.
Ulisses, fa tant temps,
Ulisses, estàs tan lluny,
que els Déus no saben...
que els Déus no saben
on tens posats els teus ulls.
Mercuri t’anuncia
que enllesteixis el vaixell,
la nimfa si no marxes
et farà un present:
seràs immortal,
però això et deixarà fred;
els herois de Troia
acabaren malament.
Millor humà i mortal
patint la pluja i el gel
que amb una nimfa virginal
que és esperit només.
Ni un dia has navegat
i tastes la ira del cel,
Posidó et té mania
i t’escapes per un pèl.
Ulisses, fa tant temps,
Ulisses, estàs tan lluny,
que els Déus no saben...
que els Déus no saben
on tens posats els teus ulls.
D’un home amb tanta fama
tant formós i eixerit,
les dones s’enamoren
només aixecant un dit.
I guanyes tots els monstres:
ciclops malparits,
sirenes cantaires que et volen fer el llit.
I qui Penèlope estimi
s’haurà d’afrontar al risc
de tastar les teves fletxes
que no són les de Cupid.
Qui no vol ser el teu company
i tenir-te com amic!
Solcant el Mediterrani,
el mar que hem compartit.
Ulisses, fa tant temps,
Ulisses, estàs tan lluny,
que els Déus no saben...
que els Déus no saben
on tens posats els teus ulls.
Writer/s: Josep Rodríguez