Pantomima
Crido fort, ningú m’escolta.
Sec al banc i se m’acosten els coloms.
Tinc un clot dins la memòria
on s’amaga tot allò que no he resolt.
Ja vénen els fantasmes de la nit,
ja vénen a robar-me l’esperit.
Crido fort, ningú m’escolta.
Sec al banc i se m’acosten els coloms.
No hi ha res que m’esborri el somriure.
No hi haurà res que em faci callar.
Fugiré, vull fer un tomb per la vida
abans que es faci tard.
Assegut dins un teatre
com un nen petit m’entrego a la ficció.
Captivat, no me n’adono
i la funció comença quan cau el teló.
I ara sóc el bruixot que endevina
cada escena de la teva pantomima.
Assegut dins un teatre
com un nen petit m’entrego a la ficció.
No hi ha res que m’esborri el somriure.
No hi haurà res que em faci callar.
Fugiré, vull fer un tomb per la vida
abans que es faci tard.
No he tingut la nit volguda
i m’he donat a la beguda,
i cap dels líquids del meu ventre
m’ha ajudat a trobar el centre.
Ni les presses, ni els embuts,
ni els paranys, ni els cops de puny,
ni les fletxes amb verí que em cauen al damunt.
No hi ha res que m’esborri el somriure.
No hi haurà res que em faci callar.
Fugiré, vull fer un tomb per la vida
abans que es faci tard.