Enmig del no-res
L’Amaia que canta i la sento de lluny
per casa feinejo però em sento perdut
Ser a casa físicament quan el cor no hi és
sentir que ets un foraster clavat a l’arrel
Preferiria trobar-me tot sol enmig del no-res
que un món d’idil·li on copets a l’esquena
és tot el que reps
L’Amaia que canta i l’estic escoltant
la feina que esperi, jo em deixo portar
És un vol dolç i suau que em fa de recer
fugir per uns breus instants dels tràfecs que tens
Una cançó sempre ens pot agradar
i ens distreu uns moments
però és una veu que ens pot fer somiar i donar-nos alè
No deixis mai de cantar
perquè en tu sempre em puc refugiar
si estic content o si estic angoixat
si estic perdut o enfonsat, tant li fa
sempre sentir-te cantar
em dóna forces i tranquil·litat
El temps no s’atura i anem fent camí
però sempre és difícil haver de seguir.
Són tantes les il·lusions i tants els neguits
un dia és llum i color i l’endemà és gris
Però l’estat d’ànim, per bé que profund
té sempre un ajut
si hi ha aquell suport on poder-se aferrar
ara i sempre segur
L’Amaia quan canta és el meu suport
sé que mai no em falla, per joia o consol
La veu tan bella i com diu em fan perdre el món
i expressa amb tant sentiment que inunda el meu cor
La veu de l’Amaia fa que les cançons siguin un tresor
que deso a dins meu en espai reservat perquè són part de jo
No deixis mai de cantar
perquè amb tu sempre em puc esbargir
si estic cansat o serè i relaxat
si estic ben lúcid o ja enterbolit
sempre sentir-te cantar
fa que jo vulgui seguir caminant
L’Amaia que canta..., l’Amaia quan canta..., l’Amaia...
Autor(es): Enric Navarro