Sa lluna i la mar


Un vespre càlid, passejant pes moll,
tu, jo i sa passió.
Ses petjades juntes van fent un dibuix d’una espiral d’amor.

Sa teva mà és un laberint
hi jugam tota sa nit.
Converses infinites que ens duen a viure somni en un paradís.

Ah, què em diràs?
“tu ets sa lluna i jo la mar”
com dos cossos s’acosten
atrets per sa gravetat.

Ah, què em diràs?
“tu ets núvol; jo, el cel blau”
com quan un dia càlid
surten a passejar.

Sensible i callat, sempre escoltant,
amb els ulls brillants
que me miren i em diuen que jo pertany a un món celestial.

Encenc s’espelma des meu cor valent,
te dic que jo mai més
tornaré a estimar tant, com ho faig ara aquí mateix.
 
Ah, què em diràs?
“tu ets sa lluna i jo la mar”
com dos cossos s’acosten
atrets per sa gravetat.

Ah, què em diràs?
“tu ets núvol; jo, el cel blau”
com quan un dia càlid
surten a passejar.

Tu i jo feim màgia,
tu i jo feim com dues muntanyes que miren sa vida passar.

Ah, què em diràs?
“tu ets sa lluna i jo la mar”
com dos cossos s’acosten
atrets per sa gravetat.

Ah, què em diràs?
“tu ets núvol; jo, el cel blau”
com quan un dia càlid
surten a passejar.


Autor(es): Marga Rotger