Els dies són llargs, els anys són curts
Arribo a casa, encenc els llums
Inconscient com tothom del plaer dels costums.
La jaqueta al penjador, la clau al pany,
Em trec les sabates i em preparo un bany.
Em dic a mi mateix: quin dia més llarg.
Ensopego amb el mirall, que no sap mentir.
Arrugues que desvelen la llargada del camí.
Trobo una foto on se’m veu descarat.
Tot de canvis petits, ara acumulats.
Qui era jo llavors? Qui era jo abans?
El temps està trencant el nostre antic acord.
Ha mig embogit; abans anava a poc a poc.
L’aigua passada no fa girar cap molí,
Però aquesta, convertida en riu, se’n fot de mi.
I no hi ha gaire a fer i poc a dir.
Quan el sol esclata el mar com fa a diari
No sentim envellir com en un aniversari.
Matemàticament és un parany:
Un conjunt més petit que la suma de les parts.
Això no ho entén ningú.
Els dies són llargs, els anys són curts.