Immortal
Som un roure fort i verd que un dia un raig va socarrar
Som un bosc de quasi mil anys que un cigarret es va emportar
Som diamants brillants i durs, però fràgils com cristall
Som el millor de tots els somnis que una alarma va tallar
Caem, febles i dèbils, tots caem i ens trenquem
amb ràbia i impotència, amb dolor i sofriment
Allò que creus que estarà sempre, allò immortal, allò infinit,
aquella carta ben amagada de cop i volta ja no hi és
Et vaig fer immortal, et vaig somiar per sempre
Impossible un món en què no fores el meu mestre
La impotència en la cara, es trenca el pedestal
No és un adéu per ara, sols una dosi de realitat
Es trenca, es cau, res és immortal
Plores de pena, però més de ràbia
S'apaga, se’n va, ningú és immortal
L’espurna amb poder de tombar una casa
Som un vaixell de paper que navega per la mar
L’aigua que el fa surar a poc a poc el va banyant
Allò que et dona vida potser t’acabarà enfonsant
No som res més que pluja que es perd enmig l’oceà
Es trenca, es cau, res és immortal
Plores de pena, però més de ràbia
S'apaga, se’n va, ningú és immortal
L’espurna amb poder de tombar una casa
Es trenca, es cau, res és immortal
Plores de pena, però més de ràbia
S'apaga, se’n va, ningú és immortal
L’espurna amb poder de tombar una casa
Es trenca, es cau, res és immortal
Plores de pena, però més de ràbia
S'apaga, se’n va, ningú és immortal
L’espurna amb poder de tombar una casa
Es trenca, es cau, res és immortal