A tot vent
Tu, presoner que atalaiaves
la partida d'un vaixell,
jo prou sé el que pensaves,
…ta imaginació era un ocell!
Tu, captiu que en hores blanes,
ajaçat vora la mar,
mires lluny i no t'aplanes,
… tens algú a qui estimar!
Tu, reclòs que en les nits llargues,
desvetllat no saps dormir.
Hores que et semblen amargues,
… ja s'acaba el teu sofrir!
No ets ni reclòs, ni captiu
i menys un tristoi presoner.
Somnies a bastir ton niu,
… i la teva vida refer!
De 4 a 6 de la matinada
Garbuix d'homes estesos al sòl
que bleixen, que gemeguen,
que parlen...
Algú mig s'aixeca. El seu desconsol
s'esmuny entre el fum de cigarretes blaves...
De cop, s'ouen crits inversemblants,
fruit de coses passades
ben amargues...
I una rialla, que sembla un cant
a un futur llunyà, incert,
ple d'esperances...
Hi ha qui dorm, amb els ulls ben oberts.
Intermitent gratar... Angoixós tossir de l'altre
que velleja...
Cauen les cinc. Un buf insà ha reblert
la cambra. A fora desentonen
l'alerta...
Qui pogués els somnis escodrinyar
d'aquest centenar d'homes
sense joia!...
—Dormiu. Que també, tot dormint, aquell demà
de la llibertat i la redempció
s'apropa.