Com faig patir
les crítiques, la meva virtut,
però si m'ofens tinc la pell fina
i ho puc deixar fet una ruïna.
Dic que és veritat què dic
i amb confiança ho veig així,
però no vull saber què en penses,
i si t'enganyo a sobre somric.
Crec que em costa ser amable,
perquè em cansa tot el que visc,
i et jutjo just estant al marge
del que tu sents dins com un risc.
Gran mal si no tractes amb tu
o si n'estàs fart, del teu gust,
i tens un art tan exquisit
que ni tu en pots treure profit.
Mut que no m'escapo de res,
però t'obligo a fer sempre més,
ho dic en contra del teu bé,
que et toca ser del meu parer.
Dic que no et perdo de vista,
però et faig el paper d'autista.
Sóc tan natural al tracte
que no saps si hi ha contacte.
Ara ja saps com faig patir,
com sóc jo qui diu per mi,
la manera més salvatge
per fugir de l'esclavatge.
Sóc la mala bava dura,
que obnubila i fa patir,
però també un plat de verdura
i m'acompanyo amb un bon vi.
Sóc tan rebel com la pena,
que no postra mai la set
de justícia i de verbena,
de fer canviar el rumb del dret.
No demano gaire.
Alto, mans enlaire!
Dóna'm el teu temps!
Suposo que m'entens,
sovint per moments,
m'exposo als quatre vents.
Sóc un enigma que parla,
no tinc por de no dir res,
deixo al cor fer i cagar-la,
potser així sóc més desprès.
Somio en sec i vull mullar-me,
si cal bé sé arrugar el front,
tinc al cap on enlairar-me,
tot fent màgia sóc un pont.
Això ho faig per agradar-te
quan no sé on amagar-me,
tu em dius que ho puc fer millor
quan ho engego en doina tot.