Presinàptic

Euler


Marxa la memòria
del que un dia va ser tan real.
Torna aquesta angoixa,
no entenc d’on surt la boira.

Batecs de nit esborren trossos d’història,
sento el record perdut, esvaït.

Sóc empremtes buides,
caos de passes que no sé orientar.
La ment em tanca portes,
envoltat de cares sense nom.

Qui sóc jo? ni un trist record.
I per què em trobo sol?
No sé qui sóc.