Blues de la nit
de qui no podia,
fins a perdre el cap,
el seny i l'orgull,
i vaig ser estimat
per qui no volia,
que no vaig saber
veure amb altres ulls.
Però el que he après de tot,
gairebé no res,
és que aquests errors
jo repetiré.
Alguns cops m'enfonso
en aigües pantanoses,
fins a veure negre,
fosc, el meu destí.
I volo a vegades
per sobre dels núvols,
els estels guiant-me
enmig de la nit.
Però el que sé segur,
ho veig ja molt clar,
és que els peus a terra
no arribo a posar.
M'he envoltat de corbs
seguint-me les ombres,
que dibuixen cercles
en el meu camí.
Però també la vida
m'ha donat sorpreses
que no imaginava
que fossin per a mi.
Però el que és més constant,
sempre es repeteix,
és la melodia
d'aquest blues tan trist.
Blues de la nit
que sempre em corre per dins,
quan la ciutat
és l'animal adormit
que ronca en els bars
somiant que tu tornaràs,
i et fa despertar
immers en la soledat.
Blues de la nit
quan ningú hi ha al teu costat,
i esgarrapa el cor
el so d'un tren misteriós.
Writer/s: Xavi Canelles