Circe, el palau d'argent
Sols així volgué desfer el cruel encís
que convertí en porcs els meus companys
que pel corral fotjaven fruits de faig i glans.
En les llargues nits de lluna plena, ella
m’ensenya de la mort els seus misteris,
a conjurar el cant de les sirenes
i a davallar incòlume fins a l’Hades.
Llaurador del mar:
no arribares al Palau d’Argent màgic
per quedar-te encisat tan lluny de casa.
Fuig de l’embruix de la lluna i d’eixe tàlem,
que a l’illa no t’esperen debades.
Ja, ja és hora.
Sí, sí! Ja és l’hora.
Hauràs de travessar gorgues i coves i esculls,
escil·les i caribdis i tempestes,
i a la casa dels morts baixar, que ja t’esperen
per recordar-te qui eres
i quin, quin és el teu destí.
«Desperteu-vos» va dir Ulisses, d’ànima forta, als seus companys, «que hem
de partir cap on Circe, l’augusta deessa, m’indica. Potser penseu que ja anem a la
casa estimada, a la terra dels nostres pares, però el camí que ens ha indicat Circe és
el de la casa de l’Hades». Així va parlar i el cor, en el seu interior, se’ls trencava.
Continuaren navegant, i Circe, de belles trenes, els envià un vent que omplia
les veles blanques, un bon company darrere de la nau de proa blavosa.
Mentre navegaven, Ulisses contemplava la mar divina i sentia una gran pau
després d’haver renunciat al poder.
I així va ser tot el dia. Però quan el sol es va submergir, tots els camins
s’ompliren d’ombres.
A meitat del camí de la vida, Ulisses arriba al punt indicat per Circe, la dea,
una terra de misteris - València, diuen -, on es troba l’entrada a les mansions
d’Hades. Allí, viurà una de les aventures més corprenedores del seu viatge: a la
casa dels morts, a la fosca llum d’Hades, entre ombres tremolant, escoltarà un
missatge nou i resplendent que ja mai oblidarà.
La noble dea Persèfone, una au lluminosa i la seua pròpia mare li revelaran
una antiga saviesa secreta. Xxt, escolteu...