Els poetes de set anys
I la mare, tancant la llibreta dels deures,
se’n anà, satisfeta i contenta, sens veure,
als ulls blaus i en el front on bullien imatges,
l’ànima del fill, lliurada a les repugnàncies.
Tot el dia suava d’obediència; molt
intel·ligent; però unes línies, un tic fosc,
semblaven demostrar aspres hipocresies.
En passar pel corredor de parets humides,
a l’ombra, treia la llengua, amb els dos punys
a l’engonal, i, en tancar el ulls, veia punts.
Una porta s’obria al capvespre: a la llàntia
se’l veia, allà dalt, rondinant a la rampa,
sota la llum penjada del sostre. L’estiu
sobretot, s’entestava en lliurar les narius
tancat, vençut, a la frescor de les latrines
i allí, sol, estúpid, meditava el seu llibre.
Quan, net de les olors del dia, el jardinet
darrere la casa s’enllunava, l’hivern,
ajagut contra el mur, enterrat dins la marga,
amb visions que esclafaven els ulls en la basca,
escoltava el bullit de sarnosos infants.
Aquells vailets sols eren els seus familiars,
que, esquifits, testa nua, pàl·lids de fam,
amagant els dits groguencs i negres de fang
dins els parracs amb olor de fira, vellots,
parlaven amb la dolçor flonja del talòs!
I si, havent-lo sorprès en actes immunds,
sa mare s’esglaiava, l’amanyac, profund,
de l’infant, refrenava aquell esbalaïment.
Tot bé. L’esguard d’ella era d’un blau –que menteix!
Als set anys, escrivia contes de la vida
al desert, on regna la Llibertat altiva,
boscos, sols, rieres, sabanes! – S’ajudava
amb revistes d’imatges on, vermell, mirava
espanyoles que reien i també italianes.
Quan venia, ulls bruns, folla, amb vestits de gasa,
als vuit anys , – la filla dels obrers del costat,
la petita salvatge, que li havia saltat,
sacsejant les trenes, damunt les espatlles,
ell, des de sota, li mossegava les natges,
perquè ella no portava mai pantalons;
I, macat per ella a cops de punys i talons,
s’enduia els sabors de la seva pell al llit.
Temia els diumenges de desembre, avorrit,
untat de pomada, candeler de caoba,
quan, llegint una Bíblia amb el llom verd, de roba,
els somnis l’ofegaven de nit, a l’alcova.
No estimava Déu; ans els homes, que, nit closa,
en camisa, omplien el barri de nou
on els pregoners, amb tres retrucs de tambor,
fan, amb llurs edictes, riure i bramar la gent.
- Somniava amb els prats amorosos, on el vent
lluminós, perfums elegants, pubertats d’or,
es belluguen amb calma i aixequen el vol!
Puix que estimava sobretot les coses fosques,
quan era a la cambra nua amb les persianes closes,
alta i blava, acrement plena d’humitat,
llegia l’escrit permanentment meditat,
ple de cels baixos i ocres i boscams negats,
flors molles obertes als boscos siderals,
vertigen, esfondraments, desastres i escarni!
- Mentre s’anava formant la remor del barri,
A baix – sol i allitat damunt peces de tela
crua, i pressentint violentament la vela!
Writer/s: Arthur Rimbaud, Xavier Batllés