La follia dels sensibles
Al crepuscle tintat de festa, que transiten les fades de la nit. A la tragèdia d’en Marcus Alliberat, anomenat ‘el foll’. Al pensament vaginat dels poca-soltes, que són legió. A la pau feta silenci, al llenguatge relatiu dels ortodoxos. Al mossèn de la penúria, amortallat amb l’arc de Sant Martí i enterrat entre lloances; al seu patètic art de bufar ampolles. A les verges del camí, que m’ensenyaren la prudència. Als perduts, als rodamóns, als poetes i altres oblidats. Al lepidòpters dels capvespres, emmurallats als seus regnes decibèlics, on la consciència minva i s’esvaeix...
SÓC EL METGE QUE ET CURA LA PUPA PRIMÀRIA
Diuen que el teu esperit és ombrívol, que no pots deturar-te i que tens l’esguard distant.
SÓC UN DIABLE DE SOFRE, REGAL DE TOTS SANTS
Que no et refies gaire dels homes; que hi ha homes –dius– que no són de refiar...
SÓC EL REGLE DEL MESTRE QUE ET PICA LES MANS
I jo ara sóc aquí, recolzat a la finestra, estudiant la teva història.
SÓC LLEÓ EN LLIBERTAT, SÓC OCELL A LA GÀBIA
Et miro, i no sé si tu també pateixes la follia dels sensibles...
SÓC INTENSA RANCÚNIA, DOLOR DE LA HISTÒRIA
...La follia de Pavese, la follia de Storni, la follia de Nietzsche
SÓC UN ÀNGEL D’EMPARANÇA ESQUITXAT DE NEGUIT
La follia de Van Gogh, de Claudel, de Hölderlin
SÓC EL NEN SENSE SON, SÓC EL VELL ADORMIT
I jo ara sóc aquí, fent hivern a casa teva, i llegint la teva història...
SÓC UN MERRY-GO-ROUND, SÓC VIOLA DE RODA
La teva història em diu que, al desert, no pots refugiar-te de la llum!!!
Estrelles noves sembren els espais
de focs encesos i colors de maig
tallats per diamants
tallats per diamants
La nostra història esdevindrà polsim d’estels. I la meva memòria, constel·lada en nebulosa, recordarà només el pas del vers. I l’ànima dels sensibles, feta temps, continuarà rient, continuarà plorant, fent l’amor, negociant la pau...
LA FOLLIA – LA FOLLIA
...I els precs; i les guerres; i la fam, i el no-res! Ja és això, no?!
Teixir amb punt de creu el mantell de la glòria i la misèria humanes...
tallats per diamants
La porca misèria que té la sang freda d’encendre’s una cigarreta repenjada a la barra del Drugstore, mentre tu passeges la teva indiferència pels carrers de Barcelona, de Praga, de Londres o del Bronx, allà, a Nova Amèrica.
Love. Love. Love. Love. Love. Love.
L’amor viatja en autoestop. La follia no viatja; s’instal•la dintre teu quan neixes i ja no et deixa mai més!...
Pensament vigilat
Pensament modificat
Pensament desactivat
...I esdevé el teu àngel de la guarda... Avisa els Reis d’Orient si no et portes prou bé; et parla a cau d’orella mentre se’t emporta el so d’un saxo al pub anglès, cervesa va, cervesa ve, i el diu que no t'afanyis, que no tinguis pressa, que et queda encara molt de temps per anar llaurant el camí que la farà senyora de casa teva, amb tu, dintre teu, rere la porta que es tancarà per última vegada quan et calgui consumar el darrer acte d'amor, envoltat pel crit d’una sirena que escandalitzi a la velocitat del silenci.
Eternitat que no coneix l’amor
oblida el temps i fa morir el record
ens embolica a tots
ens embolica a tots
ens embolica a tots
LLAVORS, LA FOLLIA ESDEVINDRÀ EL SEXE DE LA MORT
Ets desig sargidora ximplesa incantata
Ets l’Ordine Nuovo que es fabrica punyals
Ets assot d’homes, cansada sed non satiata
Ets pàtria oblidada, vel d’instint animal
Ets monstre antropòfag, oceà, sorra blanca
Ets núvol de pluja, ets la droga millor
Ets menta, grosella, connivència que amarga
Ets follia pirata a la mar de l’amor
Ets la carta que porta notícies de guerra
Ets el jutge que dicta sentència de mort
Ets la immensa inquietud que sacseja la terra
Ets el fred del Nadal i ets la lluna d’agost
Ets el llibre incunable, l’examen d’història
Ets la histèria que ensorra el desig dels mes braus
Jo, reflex indiscret dels turons de la glòria
Com un míssil que empaita el teu cul, el teu trau!
HA-HA-HA-HA-HAAAA
És el futur-love que remuga al teu ventre. És el meu cor, passejant del bracet amb la teva malenconia. És el Third Reich disfressat de miss night, rosegant les baranes de l’Opéra Comique mentre la dansa de Saint-Saëns desembarca a Normandia.
És el buid a la memòria quan torna a succeir el que ja fou...
“La reincidente perfidia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados, experimentándose que es inútil en ellos cualquier lenitivo.” (*)
Espanya viu de l’aire d’un cel gris
terres i mars lligades a un país
que mai no ha existit
que mai no ha existit
...És el vaivé de les onades, ejaculant contra els farallons tristos de la costa, a un poble sense por...
que mai no ha existit
...I jo ara sóc aquí, aprenent la teva història...
I fent-ne fum de les tristors!
La vida et dóna sorpreses, sorpreses dóna la vida...
Writer/s: Xavier Carles, Xavier Batllés