La pols i l'aire
La sang que respira en el meu cos d’aire
que desapareix quan deixes de mirar-me
sóc l’aire que escampa l’incendi, les flames
sóc l’aire que xiula, que trenca, que canta.
El vent que circula per les teves branques
jugant contra el temps travessa les distàncies
ets la pols que escampa l’incendi, les flames
ets la pols que xiula, que trenca, que calma.
Tan petits que a ningú li importa
si és per casualitat
lluny del principi, lluny del final
aquí ens hem trobat.
I som tan petits que a ningú li importa
si és per casualitat
som tan lluny del principi com del final
i aquí ens hem trobat.
Ara i aquí,
ara i aquí.
Un tel invisible que deixa una estela
damunt de la sorra la nostra pell freda
som l’aire que escampa l’incendi, les flames
som la pols que xiula, que trenca, que avança