PART 7: sento
Sento que la vida se m’escapa,
que l’amor ja no és a casa,
que els records no s’esvaeixen
i tot torna a començar.
Que tu ja no m’acompanyes
en la lluita d’aixecar-me;
sóc perdut a la muntanya
dels meus propis sentiments.
Però llavors sento que em parles,
la teva veu dolça em rescata
d’aquesta vall poblada d’arbres,
que ja no sé ni on sóc.
I el sol neix entre les branques,
m’acarícia tota la cara,
em dóna forces per aixecar-me
d’aquest oblit.
I em vas dir
cridant
que hi series fins el final.
Que et quedaries,
que perviuries,
sempre en el meu cant,
sempre en el meu cant...
Sento que no hi ha més volta enrere,
que la ràbia s’apodera
de tot el que va ser llavors
la bona vida amb tu.
Que ja no sóc qui era
i que estaré així sempre
pensat en tot allò
que t’hauria d’haver dit.
Però és que ara sento que cantant
et tinc a prop, et tinc davant
i et puc cantar aquesta cançó.
No, no vull ser valent,
no vull afrontar
el món on no hi ets.