Maniquí
La vaig trobar una tarda
mirant-me des de l'aparador.
Vaig convidar-la a casa
i la tia no em va dir
pas que no.
Tenia un cos perfecte
semblava que no fos de veritat,
la gent se la mirava
estranyant-se que anés
al meu costat.
Va sempre maquillada
i vestida per a cada ocasió.
La gent diu admirada
quanta elegància i educació.
És cert que quan camina
té un aire de superioritat
i la seva mirada
és sinònim d'inexpresivitat.
Però si jo dic blanc
ella somriu
acceptant que si canvio a negre
és perquè sóc especial.
Sembla ideal, feta per mi,
ja cap més dona vull tenir.
Viurà per sempre
al meu costat... maniquí!
Mai no visita metges
ni té problemes en cap moment.
Sempre està disposada
a complaure el meu desig
més calent.
Si truca alguna xati
ella mai no pregunta qui és.
I si no se m'aixeca
no em diu que em passa
cada cop més.
Writer/s: Roger Colobran