Tu i la pena
Jugàvem a súper herois invencibles
de fites extra ordinàries inoblidables
amb ulls panoràmics irresistibles
i gestos immensament admirables
jugàvem amb tota la sang de les venes
a fet i amagar o a nens contra nenes
jugàvem al pati fent un poti-poti:
pilota a la comba i peti qui peti
però tu, vas dir-me “jo vull fer-me gran” vas dir
“vull fer un pas endavant, no vull jugar més, no val la pena”
Anàvem a fons tot el cap de setmana
s’havia d’acabar el món de matinada
amb foc dins el pit, els nois i les noies
el fum, les ampolles, les hores passades
de festa al carrer, al parc i a la plaça
muntanyes de birres a la terrassa
amb somnis de dia i fugides de vespre
abatuts i alegres quan el Sol tornava
però tu, vas dir-me “jo vull fer-me gran” vas dir
“vull fer un pas endavant, no vull fer el loco, no val la pena”...
tu, tu i la pena.
Al parc amb els nens fent castells de fang
tens aquest posat com d’estar esperant
i ja de tornada de tot, en certa manera
El pes dels horaris devora rutina
reunions que no s’acaben mai, les hores punta
pagues extres sempre tan petites
vacances d’estiu que es fan tan i tan curtes
i tu, tu dius que ja no vols ser gran
dius que d’això ja n’estàs fart, ser responsable no val pena
tu, tu i la pena
Writer/s: Raül Bonilla