L'últim mohicà
Goita'm la cara cremada
ni pel sol ni per la lluna
i marca'm la pell amb ferro
roent, que els he vist passar
a tots i no m'he mogut
ni em mouré d'aquest destí:
hi ha piles de llenya seca
ben al fons dels meus dos ulls.
Dimonis dins del cap
que m'estiren la pell
i em fan créixer la por
d'acabar malament,
fatal, penjat d'un pi,
els dits tallats, i esqueixa'm
l'ànima a cops d'agulla.
Sant Cristu de la Sang,
pa amb oli i sucre i vi,
és aquest el teu crit
de por i de mort, gust d'all?
Agafa'm de la mà
llagada, crucifix
de fusta i cor partit,
i arrenca el cadenat!
Qui vol que soni l'alarma,
eh?, abans d'hora, que el temps
va car, que el temps és or, diuen.
I una merda en patinet:
que algú premi el botó.
No em vols que et renti els plats,
els gots o les culleres
ni em deixes escombrar
la teva polseguera.
Ho he entès, ja plego: déu!
Les llagues de la llengua
i al cap bullint-me els grills
de tanta nit robada:
les cartes de l'atur
marcades per les dents
brutes del desesperar-se
aquí tan quiet, ser pedra
picada i ser cartró.
Figuera de cristià,
figuera borda de déu
i del dimoni: rancúnia
de l'anyell en ser escorxat
pel tallant i per la fe
de l'home sant: sóc un be
o una bena als ulls?
un xai:
el darrer que creua mata.
Tres gots i mig de mentida
servits en fred i ben crus
fan el resum d'una vida
acabada en soga i nus.