Es vermut
És un dissabte migdia,
amb amics i coneguts,
entre bromes i alegria,
as bar som a fer es vermut.
Torna més grossa sa taula,
i ja no sé quina hora és,
es temps me torna banaula,
avui no m’importa res.
Tot són gots, molta cervesa,
trob que és hora de partir,
però me fa molta vessa,
el que vull és quedar aquí.
Sa dona ja està emprenyada,
ja m’han tornat a liar,
diu no l’he telefonada,
ni li he enviat cap whatsapp,
un vermut, quina enredada,
vos convit altra rodada,
que jo no me’n vull anar.
He anat a tots es bars des poble,
per ses places i carrers,
avui l’he ‘gafada grossa,
m’he gastat tots es doblers.
Sa fosca m’enduu a ca nostra,
de banda a banda me’n vaig,
no trob es nombre, ni porta,
i ara vam què putes faig.
Pes camí he trobat ma mare,
fill meu, així on vols anar?
On vas amb aquesta cara,
sa dona t’escatarà.
Tot per culpa d’un vermut,
he partit i era de dia,
i ara ja estic ben venut,
si fos ara no ho faria,
però he tornat a acabar ben brut,
demà serà un altre dia,
que avui ja està tot perdut.
Autor(es): Josep Abelairas, Annabel Villalonga