Epitafi
Quan la sang deixe de córrer per les venes
que irriga el batec del meu cor,
quan l'alè se'm congele, quan m'aneu a posar el tratge,
quan l'obscuritat m'encegue i la meua veu s'ofegue,
quan la llum dels meus ulls faça fum.
Si hi ha testimonis dicta el testament
la roba que porte tota per a ells,
oblideu els bàlsams, maquillar la meua pell,
subhasteu els òrgans, feu torrada amb el cervell.
No porteu floretes a cap cementeri,
ja en vaig ser criat i no vull morir en captiveri.
Ni creus, ni estels, ni llunes, ni símbols rastafaris,
ni sacerdots, ni monges, ni bisbes, ni vicaris.
Sembla que és ben cert que als cementeris no hi ha pau,
l'eternitat és un sarau, jo no vull convertir-me en sediment.
Mentiria si digués que vull podrir-me en un calaix
o vull acabar calcinat en una urna depriment.
Tan sols feu un bon clot en un bancal, claveu-me dins
i planteu dalt sense més ritual una olivera a la qual servir de nutrients.
Deixeu que arrele amb força i vigorositat, que cresca a pams
any rere any i que conserve el meu esperit latent.
No vull ser objecte de desig
de profanadors de tombes,
no cal que em convoqueu a cap partit
de futbol a les fosques.
Mai voldries que el teu cap
fos llançat i propulsat,
a patades contra sepulcres
on dormen tants corruptes.