El foc que els crema

Mireïa


Des del fons de la ciutat, s'il·luminen
els carrer que ahir els van veure plorar.
És l'esperança que crida, en un mar de dubtes.
Potser és la ingenuïtat.

passen la nit somniant,
vorejant cada racó del cos
intentant no despertar
perquè no s'apagui.

I si es desperten
dins de la cançó
cauran dins del ressò
de l'aigua freda.

Si segueixen adormits
veuran com surt el sol
dins d'una farsa
d'aquest foc que els crema.

Dins d'un pou de llibertat
i entre la boira
els peus ballen dins del fang ben enganxat
les paraules es congelen sense recança
però al mateix temps volen estimar.

Passen la nit somniant,
vorejant cada racó del cos
intentant no despertar
perquè no s'apagui.

I si es desperten
dins de la cançó
cauran dins del ressò
de l'aigua freda.

Si segueixen adormits
veuran com surt el sol
dins d'una farsa
d'aquest foc que els crema.