Humanitat
Vora el port però lluny del mar
s’amaga com un animal, la ciutat.
El sol mulla els carrers d’un trist daurat
i ens mostra la sang d’un final fatal.
Surto abrigat com un esquimal,
busco escalfor entre llibres cremats.
La pell se m’esquerda com vidres trencats
i mentre moro em pregunto, per què has marxat?
La humanitat.
Ningú em parlarà com ho feies tu,
ningú em mirarà com ho feies tu,
ningú m’omplirà com ho feies tu
i ningú es menjarà el meu cor, tan sols tu.