La meuca
Jo tenia catorze anys
el món xafogós dels grans
era molt, molt lluny encara.
en un cor adolescent
no hi combrega amb el present
l’alegria negociada.
Era un temps gris i banal
Sant Joan, Reis i Nadal
i la missa de diumenge;
de silencis obligats
i desitjos castigats
per la veu de l’experiència.
Ella, al vespre, puntual
es recolzava al fanal
amb posat de ballarina.
Jo la veia passejar
arribar, marxar i tornar
pel forat de la cortina.
Una música de vals
encenia la ciutat
al compàs de la tendresa.
En un món prostituït
no és estrany que, de petit
m’enamorés d’una meuca.
Els amics reien de mi
ells trobaven divertit
ser un heroi, viure aventures..
Què n’hi treus? Sembles un vell!
T’has begut l’enteniment?
Perdre el seny per una puta!
No sabia ni el seu nom
si coneixien l’amor
els seus llavis de magrana.
Però mirant-la era feliç
amagat al primer pis
de la casa on visc encara.
A l’estiu i a l’hivern
espiava el cos frement
d’aquella noieta prima
i jo era Robinson
fent rimar versos d’amor
a una illa conquerida.
Una música de vals
encenia la ciutat
al compàs de la tendresa.
En un món embajanit
no és estrany que, de petit
m’enamorés d’una meuca.
Però, en un gir inesperat,
una nit no va tornar...
Jo era massa jove encara
per comprendre que el destí
d’un badall pot engolir
el futur que imaginaves.
Ara, qui sap on deu ser?
Ja fa vint anys que no ve
a recórrer la vorera...
Els meus ulls d’adolescent
esdevenen amb el temps
mapes muts de les absències.
Els amics s’han ‘nat fent grans
i tots s’han anat casant
i, amb coneixement de causa,
us puc dir que en veritat
ells precisament no s’han
ajuntat amb unes santes...
Una música de vals
encara encén la ciutat
al compàs de la tendresa
i el meu cor d’home assenyat
fa un batec accelerat
si em somriu alguna meuca.
Writer/s: Xavier Carles, Xavier Batllés