De fets invisibles
No sabem què passa. A poc a poc es rompen, de fets invisibles, els bocins que un dia quasi s'aferren, quasi es cremen.
Anam fregant amb bones belles utopies, amb els dits ho toques i entre ells es fonen. Quasi s'aferren, quasi es cremen d'un en un.
Un cos es va rompent per falta de moviment, batalles i rendicions amb el teu pitjor enemic, ulls vermells i un mot cru, sempre te guanyarà. Tapat del tot no pot fer mal, tancam els ulls i ja veurem demà. Vine.
Cada dia més a prop però massa temps enfora, ben davant el vell mirall ens compondrem la cara, cada dia més a prop...
Writer/s: Carlos Gómez