El meu nom

Coriolà


Ho vaig veure en els cims, ho vaig veure a les valls, a les cases d'arena i a cases de fang, com una ombra d'argent o un secret criminal amagat en el vi, amagat en el pa. I m'ensenya el camí i tot el que vindrà: les ferides als peus, tots els traus de la mà, el teu cos, el teu nom, que no podré oblidar mai, els teus ulls dibuixant l'horitzó dins el mar.

Però després al matí

una onada i un flash

i cinc dits tan petits

que no puc ni mirar.

Però després al matí

tot torna a començar

i es despulla un desig

que no puc ni abraçar

i separa els llavis i poc a poc, diu el meu nom.

I m'empaita a les nits i jo em deixo atrapar. És tan dolç el verí dins el meu cos de sal. Fan sonar les trompetes fora la ciutat un milió de soldats preparats per l'assalt.

Però després al matí

una pluja de llum

serpentines als pits

i cançons als malucs

i desborda els meus dits

i ara esclata, si us plau,

que és tan verd el teu cant

si assumim tot el blau.

I separo els llavis i, poc a poc, dic el teu nom.