Sota el signe de la parca
vaig lliscant aigües avall,
assegut en una barca
sense rems ni governall.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Mentre s’esmuny el paisatge,
mentre se’n van els segons,
visc embriac d’un beuratge
que multiplica horitzons.
I, apedaçant encanteris
amb fil de boira d’estanys,
cerco les claus dels misteris
en un país sense panys.
Sota el signe de la Parca,
alço el puny cap al no-res
i no accepto cap jerarca
perquè cap pot fer-me el pes.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Sóc sacerdot proletari
d’un culte pobre en fidels,
sastre furtiu i gregari
de mots en flor sense arrels.
Vaig repartint als agnòstics
fibres d’un Fabra enfebrat
i, contra tots els pronòstics,
volen tornar a omplir-se el pap.
Sota el signe de la Parca,
jugo a viure en tant que visc,
car la vida no remarca
que empassar-se-la és un risc.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Amb harmonies sobtades,
he atrapat i empresonat
les papallones daurades
del somni i la llibertat.
Pinto amb carbons lluminosos
aspres escorces de nit
i, reparant estels fosos,
vaig apamant l’infinit.
Sota el signe de la Parca,
cor endins vaig ordenant
el vell caos que ara emmarca
un viatge delirant.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Si un bosc de veus socarrades
colga la cendra al meu pas,
fent reflorir les tonades
que adormen llunes al ras,
què hi fa, si el meu calendari
perd cada dia un cabell?
Què hi fa, si aquest gran falsari
vol immolar-me a mi amb ell?
Sota el signe de la Parca,
vaig lliscant cap a Ponent,
tot deixant la meva marca
a les pàgines del vent.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Abril de 2026. Una visita a Cuenca. La ciudad alta parece casi inalcanzable pero se va abriendo al paso del caminante y se descubre a pinceladas, se avanza lentamente con atención a los detalles, te va envolviendo su generosa ofrenda de ocres, una esencia dulce de calles antiguas, escenario de historias de vida que fueron y van arriba y abajo. Cuenca, refugio de miradas eternas que en sus horizontes van quedando guardadas, también en nuestra memoria. Cuenca, la de la piel quebrada por hoces y ríos, la que celebró en el siglo XX su poeta Federico Muelas, la que envejece y revive en el XXI y cada día.
La cantautora de Tortosa repasa el significado de su nuevo triple álbum, explica el simbolismo de Groenlàndia, reivindica el papel del BarnaSants en su trayectoria y recuerda el concierto con el que clausuró la 31ª edición del festival junto a la Banda de Música de La Sénia.
El nuevo libro Mig segle vora el drac. Una història del grup Falsterbo de Miquel-Lluís Muntané reconstruye más de medio siglo de trayectoria de Falsterbo, uno de los grupos fundamentales —y el más longevo— de la Nova Cançó, y, a través de su historia, recupera una parte esencial de la memoria musical y social de Cataluña.