Sota el signe de la parca
vaig lliscant aigües avall,
assegut en una barca
sense rems ni governall.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Mentre s’esmuny el paisatge,
mentre se’n van els segons,
visc embriac d’un beuratge
que multiplica horitzons.
I, apedaçant encanteris
amb fil de boira d’estanys,
cerco les claus dels misteris
en un país sense panys.
Sota el signe de la Parca,
alço el puny cap al no-res
i no accepto cap jerarca
perquè cap pot fer-me el pes.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Sóc sacerdot proletari
d’un culte pobre en fidels,
sastre furtiu i gregari
de mots en flor sense arrels.
Vaig repartint als agnòstics
fibres d’un Fabra enfebrat
i, contra tots els pronòstics,
volen tornar a omplir-se el pap.
Sota el signe de la Parca,
jugo a viure en tant que visc,
car la vida no remarca
que empassar-se-la és un risc.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Amb harmonies sobtades,
he atrapat i empresonat
les papallones daurades
del somni i la llibertat.
Pinto amb carbons lluminosos
aspres escorces de nit
i, reparant estels fosos,
vaig apamant l’infinit.
Sota el signe de la Parca,
cor endins vaig ordenant
el vell caos que ara emmarca
un viatge delirant.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
Si un bosc de veus socarrades
colga la cendra al meu pas,
fent reflorir les tonades
que adormen llunes al ras,
què hi fa, si el meu calendari
perd cada dia un cabell?
Què hi fa, si aquest gran falsari
vol immolar-me a mi amb ell?
Sota el signe de la Parca,
vaig lliscant cap a Ponent,
tot deixant la meva marca
a les pàgines del vent.
Sota el signe de la Parca,
passa el temps –i un servidor-
al compàs d’una cançó.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.