Això no va ni amb rodes

« Tu i jo ens coneixem prou
i no et vindrà de nou
si et dic : “Adéu, que facis bondat!”
Això no va ni amb rodes, aquest encanteri
està perdent la seva dosi de misteri.
i es desfarà com sorra.
Més val deixar-ho córrer
ara que tot no ha mort
i ens pot quedar un record
més dolç que amarg per ‘fer-nos costat.
Fa temps i temps i temps
que vàrem perdre els rems
i avui girem sense guia ni port.
Això no va ni amb rodes! Cal posar-se dràstic.
Si no volem morir-nos d’un atac de fàstic,
abandonem la barca
que duu la nostra marca!
Tu, neda cap enllà.
Jo nedo cap ençà.
Que cadascú arribi al seu port. »

Això et vaig dir, ja fa una temporada,
amb un posat de Bogart del carai,
tot retardant la darrera glopada
de fum, conyac i As time goes by.
Després, el temps va omplir-me les butxaques
amb rosegons d’oblit per ‘fer camí,
p’rò el meu abric no solament té taques
i pels forats tot va fugir.

Llavors tornà aquell coixí on florien
els teus cabells desordenadament,
i aquells salats regustos que sols nien
al riu ocult d’un bosc roent.
Tornaren mots perduts per cantonades
o empenyorats a vells escanyacors,
i l’escalfor de dues mans lligades
sota un fanal, cercant tresors.
El vent del mar em duu la teva flaire
I ‘amaneix amb un pessic de sal…
Estic grillat! Ja em veig abans de gaire
ficat de peus al vell bassal !

Tu i jo ens coneixem prou
i no et vindrà de nou
si et dic : “Salut ! Ja torno a ser aquí!”
Això no va ni amb rodes però, quines coses !,
Mai no he pogut aprendre a destriar les roses
prou bé de les espines.
Un règim d’aspirines
no em deixa sa i trempat
quan ets al meu costat,
i quan no hi ets no ho puc resistir.
A més, ho tinc molt clar :
si tu no em fas petar,
d’altres n’hi haurà que em duguin al clot.
Com deia un tal Brassens, si cal anar al suplici,
als teus braços en creu em dono en sacrifici
i així, amb la teva ajuda,
tindré una mort moguda
i la seguretat
de tenir el Cel guanyat,
si per ‘nar al Cel cal ser un carallot !