Flors d’andana
manyagues daurades no han mai arribat,
esclaten de sobte les flors més altives
i escampen llur flaire amb febril voluptat.
Potser ho ignoràveu, però un terreny orfe
de perles celestes pot ser ben capaç
d’engendrar a l’andana més grisa i amorfa
un jardí impossible, tan bell com fugaç.
Les flors de l’andana proclamen la vida
als àmbits apàtics dels talps suburbans.
La seva presència –profunda ferida-
esqueixa la fosca com riures d’infants.
I abaixen la testa, els talps en follia,
seguint impertèrrits l’avenç del ramat.
És forta, excessiva, la llum que irradia
la flor de l’andana, miracle ignorat.
Potser no sabíeu que, al cau trist i fètid
dels panteons mòbils curulls d’ofegats,
les flors de l’andana conjuren l’estrèpit
amb mudes tonades de temps oblidats.
I potser ignoràveu que, quan el cor bada,
hi ha portes que s’obren, i un xiulet cruel
revela l’absència, la marxa sobtada
de la flor d’andana, la flor sense arrel.
Les flors de l’andana són flors passatgeres :
quan vols olorar-les, ja s’han esvaït
xuclades per túnels, vagons i quimeres,
per freds passadissos d’estómac humit.
Les flors de l’albada són un bri d’albada,
espelmes enceses al dia en bolquers ;
són l’aigua serena on beu la mirada
resseca i cansada de tants viatgers.
Així com les roses vesteixen espines
sols per defensar-se dels enamorats,
les flors de l’andana han ordit teranyines,
uns tels de misteri subtils i irisats.
Car flors com aquestes són flors delicades
que perden la màgia, la flaire i l’encant
si esqueixes la boira que les té aïllades
de la incerta angoixa d’un món grinyolant.
Les flors de l’andana no tenen història,
no existeixen pures fora de l’Instant.
distants de nosaltres, superen l’escòria
del temps miserable que ens va rosegant.
P’rò, si les agafes amb dits tremolosos,
la teva avidesa ferirà de mort
la noça dels pètals, i cauran difosos
esfullant-te alhora la vida i el cor.
Quan les mans et siguin cau de flor marcida,
es fondran els núvols d’aquell vi tan fort
que abans t’enlairava. Perdràs l’embranzida.
Perdràs fins l’acord
de l’arpa bastida
per la melangia que deixa el record.
Ayer falleció en el Hospital Josep Trueta de Girona el gestor cultural y poeta italiano Sergio Secondiano Sacchi (Milán, 1948), una de las mentes más brillantes y creativas vinculadas al histórico Club Tenco, institución fundamental en la defensa y promoción de la canción de autor.
El cantautor catalán Joan Manuel Serrat recibirá la máxima distinción académica de la UNCUYO en marzo, en una visita de tres días que incluirá un concierto homenaje con la Orquesta Sinfónica y un encuentro abierto con el público. La resolución destaca su compromiso con la libertad, la diversidad cultural y los derechos humanos.
La cantautora siciliana Carmen Consoli cantó ayer 22 de febrero en Paral·lel 62 de Barcelona dentro del Festival BarnaSants, en un concierto de doble estreno: la presentación en Barcelona de su nuevo disco Amuri Luci (Amor Luz) y su memorable encuentro en el escenario con la Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC).
La cantautora gallega Antía Muíño publica Anfibia por veces, un nuevo álbum en el que estira los límites del nuevo cancionismo hacia un estadio más plural. Producido junto a Hevi, el disco transita por la indietrónica, el neofolklore, la chacarera o la música sinfónica, y confirma a la compositora como una de las voces más impredecibles de su generación.
El trombonista, compositor y productor neoyorquino de origen puertorriqueño Willie Colón falleció a los 75 años tras complicaciones respiratorias. Figura central de la Fania All-Stars, impulsor de la "salsa con conciencia" y autor de clásicos como Idilio, Gitana y El Gran Varón, deja un legado que redefinió la salsa como herramienta de identidad y denuncia social.