Flors d’andana
manyagues daurades no han mai arribat,
esclaten de sobte les flors més altives
i escampen llur flaire amb febril voluptat.
Potser ho ignoràveu, però un terreny orfe
de perles celestes pot ser ben capaç
d’engendrar a l’andana més grisa i amorfa
un jardí impossible, tan bell com fugaç.
Les flors de l’andana proclamen la vida
als àmbits apàtics dels talps suburbans.
La seva presència –profunda ferida-
esqueixa la fosca com riures d’infants.
I abaixen la testa, els talps en follia,
seguint impertèrrits l’avenç del ramat.
És forta, excessiva, la llum que irradia
la flor de l’andana, miracle ignorat.
Potser no sabíeu que, al cau trist i fètid
dels panteons mòbils curulls d’ofegats,
les flors de l’andana conjuren l’estrèpit
amb mudes tonades de temps oblidats.
I potser ignoràveu que, quan el cor bada,
hi ha portes que s’obren, i un xiulet cruel
revela l’absència, la marxa sobtada
de la flor d’andana, la flor sense arrel.
Les flors de l’andana són flors passatgeres :
quan vols olorar-les, ja s’han esvaït
xuclades per túnels, vagons i quimeres,
per freds passadissos d’estómac humit.
Les flors de l’albada són un bri d’albada,
espelmes enceses al dia en bolquers ;
són l’aigua serena on beu la mirada
resseca i cansada de tants viatgers.
Així com les roses vesteixen espines
sols per defensar-se dels enamorats,
les flors de l’andana han ordit teranyines,
uns tels de misteri subtils i irisats.
Car flors com aquestes són flors delicades
que perden la màgia, la flaire i l’encant
si esqueixes la boira que les té aïllades
de la incerta angoixa d’un món grinyolant.
Les flors de l’andana no tenen història,
no existeixen pures fora de l’Instant.
distants de nosaltres, superen l’escòria
del temps miserable que ens va rosegant.
P’rò, si les agafes amb dits tremolosos,
la teva avidesa ferirà de mort
la noça dels pètals, i cauran difosos
esfullant-te alhora la vida i el cor.
Quan les mans et siguin cau de flor marcida,
es fondran els núvols d’aquell vi tan fort
que abans t’enlairava. Perdràs l’embranzida.
Perdràs fins l’acord
de l’arpa bastida
per la melangia que deixa el record.
Después de siete años sin publicar nuevo material, Ana Belén lanza Vengo con los ojos nuevos, un álbum compuesto por once canciones originales en el que autores como Pedro Guerra, Vicky Gastelo o Víctor Manuel aportan letras centradas en la mujer, la memoria y la mirada vitalista hacia el presente. La producción corre a cargo de David San José.
A sus 94 años, Omara Portuondo publica Eternamente Omara, un nuevo trabajo discográfico en el que revisita grandes canciones del repertorio cubano acompañada por artistas como Nathy Peluso, Pablo López, Angelique Kidjo y Silvio Rodríguez, quien cantará Demasiado, tema incluido originalmente en Segunda cita (2010).
El nuevo álbum de estudio de Quique González llevará por título 1973 y se publicará oficialmente el próximo 3 de octubre de 2025 bajo el sello Cultura Rock Records. El anuncio llega acompañado de la apertura de la preventa y del lanzamiento de su primer avance, Terciopelo azul, una canción grabada en vivo que define el tono de un trabajo que busca reflejar con honestidad el momento presente del artista.
La violinista barcelonesa Olvido Lanza publica su primer disco en solitario tras una larga trayectoria acompañando a grandes cantautores, Mayte Martín, Manolo García, Miguel Poveda y, de forma especialmente destacada, a Joan Manuel Serrat.
El trovador chileno José Manuel Lattus lanzará este año su nuevo proyecto discográfico titulado Entre amigos y cuerdas, un trabajo centrado en la amistad como eje principal y en la música compartida como medio de encuentro. El álbum, previsto para 2025, reunirá colaboraciones con diversos artistas y amigos, recogiendo el recorrido musical y personal de Lattus a lo largo de los años.