Flors d’andana
manyagues daurades no han mai arribat,
esclaten de sobte les flors més altives
i escampen llur flaire amb febril voluptat.
Potser ho ignoràveu, però un terreny orfe
de perles celestes pot ser ben capaç
d’engendrar a l’andana més grisa i amorfa
un jardí impossible, tan bell com fugaç.
Les flors de l’andana proclamen la vida
als àmbits apàtics dels talps suburbans.
La seva presència –profunda ferida-
esqueixa la fosca com riures d’infants.
I abaixen la testa, els talps en follia,
seguint impertèrrits l’avenç del ramat.
És forta, excessiva, la llum que irradia
la flor de l’andana, miracle ignorat.
Potser no sabíeu que, al cau trist i fètid
dels panteons mòbils curulls d’ofegats,
les flors de l’andana conjuren l’estrèpit
amb mudes tonades de temps oblidats.
I potser ignoràveu que, quan el cor bada,
hi ha portes que s’obren, i un xiulet cruel
revela l’absència, la marxa sobtada
de la flor d’andana, la flor sense arrel.
Les flors de l’andana són flors passatgeres :
quan vols olorar-les, ja s’han esvaït
xuclades per túnels, vagons i quimeres,
per freds passadissos d’estómac humit.
Les flors de l’albada són un bri d’albada,
espelmes enceses al dia en bolquers ;
són l’aigua serena on beu la mirada
resseca i cansada de tants viatgers.
Així com les roses vesteixen espines
sols per defensar-se dels enamorats,
les flors de l’andana han ordit teranyines,
uns tels de misteri subtils i irisats.
Car flors com aquestes són flors delicades
que perden la màgia, la flaire i l’encant
si esqueixes la boira que les té aïllades
de la incerta angoixa d’un món grinyolant.
Les flors de l’andana no tenen història,
no existeixen pures fora de l’Instant.
distants de nosaltres, superen l’escòria
del temps miserable que ens va rosegant.
P’rò, si les agafes amb dits tremolosos,
la teva avidesa ferirà de mort
la noça dels pètals, i cauran difosos
esfullant-te alhora la vida i el cor.
Quan les mans et siguin cau de flor marcida,
es fondran els núvols d’aquell vi tan fort
que abans t’enlairava. Perdràs l’embranzida.
Perdràs fins l’acord
de l’arpa bastida
per la melangia que deixa el record.
Casi cuatro décadas después de su estreno en Ámsterdam, la cantata Dialecto de Pájaros del compositor Patricio Wang revive en Chile con una versión revisada por su autor. Una obra mística y vanguardista que regresa para cerrar un ciclo pendiente en la historia musical de Quilapayún y Patricio Wang.
El Festival BarnaSants 2026 iniciará el 27 de enero, en el Palau de la Música Catalana de Barcelona, su 31.ª edición con un concierto de homenaje al cantautor Lluís Llach, que conmemorará el 50.º aniversario de los míticos conciertos de enero de 1976. El espectáculo reproducirá, medio siglo después el repertorio original íntegro de aquellos conciertos con la participación de artistas como Manel Camp, Santi Arisa, Borja Penalba, Gemma Humet o Joan Reig, entre otros.
El cantautor asturiano Víctor Manuel inaugura etapa con Altafonte y presenta un álbum producido por David San José, formado por composiciones que abordan el amor, la esperanza y la identidad personal en un tiempo marcado por la incertidumbre.
La cantante italiana Ornella Vanoni, conocida por clásicos como Senza fine, deja una trayectoria de más de siete décadas marcada por la versatilidad, la presencia escénica y su papel como una de las grandes damas de la canción italiana.
El esperado estreno de Dialecto de Pájaros, la obra que compuso Patricio Wang hace casi cuatro décadas, tuvo lugar finalmente el pasado 11 de noviembre de 2025 en el Teatro Municipal de Viña del Mar, como concierto de apertura del Festival Puente: Encuentro Interoceánico de las Culturas. Hablamos de su estreno, de su génesis y de lo que viene.