Cançó de les quatre cançons
ja passada la frontera del Portús,
vaig sentir al fons de mi una esgarrifança
i vaig dir-li, posant cara de pallús:
“Rossinyol, sigues bon nano i encomana’m
a la mare, que ara viu allà on vas tu.
No et pots perdre, fa espardenyes de bon cànem
al costat mateix del centre Pompidou.”
Ell que em mira despectiu i em diu: “Andouille!
Comment oses-tu me parler ce patois?
Si jamais on se revoit, gare à tes couilles,
j’ai le bec dur et pointu et j’plaisante pas.”
Dit això, fa un vol rasant i, amb punteria,
deixa anar sobre el meu cap -i arriba a port-
una tifa xovinista que pudia
com un litre de chanel al roquefort.
Què se n’ha fet, dels rossinyols
dels nostres avis,
que refilant fonien dols
-diuen els savis-?
Si el temps ens nega tot perdó,
que almenys ens deixi la cançó!
Quan l’Amèlia jeia al llit greument malalta,
entre dames i servents i noble gent,
i amb les roses de la febre arran de galta,
m’hi acostava per sentir el seu testament:
“Tres castells jo tinc a França, els tres en venda,
i ja m’he polit les joies del comtat
per pagar els meus creditors, per pagar Hisenda,
i el que no he venut ho tinc hipotecat.
Com les pobres ja sabem marxar soletes
i de mi ningú no n’ha de treure un clau,
ja us podeu ‘nar, carronyers, a fer punyetes,
i el darrer, per cert, que apagui el llum, si us plau.
I vós, mare, el meu marit que tant us flipa
ja el podeu guardar per sempre al vostre llit.
Com que em moro sifilítica, p’rò tipa,
puc jurar-vos que us el passo ben servit!”
Què se n’ha fet, dels testaments
dels nostres avis,
que els bons hereus feien contents
-diuen els savis-?
Si el temps...
“Adéu, clavell morenet...” és la tonada
que ell cantava arrossegat per dos civils.
Jo vaig dir-me: “Els bandolers són gent honrada
que caldria vacunar contra els bacils.”
I m’hi acosto amb un garrot, tot fent-me l’orni,
fins ser a prop dels polls verdosos repel·lents.
D’un gest decidit, els faig saltar el tricorni
i els esclafo els dos cervells inexistents.
“Pots marxar” -li dic- “Ets lliure”. P’rò emmudeixo
en sentir el petó glaçat d’una arma al nas
i la veu del lladregot que em diu: “No em queixo
pel que has fet, i t’agraeixo el que faràs.”
Va afaitar-me un bon rellotge, la cartera,
la camisa, un queixal d’or, i va fugir
tot deixant-me al marge de la carretera,
ben lligat i emmordassat, com un cretí.
Què se n’ha fet, dels bandolers
dels nostres avis,
que no robaven per diners
-diuen els savis-?
Si el temps...
I vaig fer-me empresonar en passar per Lleida,
i em fermaren junt amb d’altres vint-i-dos,
convençut que una Odissea, que una Eneida
em cridava des del llòbrec calabós.
Jo que trec i dicto una cançó inspirada
i començo a declamar-la a ple pulmó,
esperant que la princesa, enamorada,
vindrà a veure qui és el seu dolç trobador.
P’rò qui arriba, lletja, bruta, escabellada,
és l’obesa filla de l’escarceller
tot bramant: “Ja m’has fotut la migdiada!”
i brandant una navalla de barber.
Ara em diuen que les forques són parades
i que és meu, tot meu, l’honor d’anar al davant
per fer néixer, amb les darreres sacsejades,
la mandràgora que d’altres tastaran.
Què se n’ha fet, de les presons
dels nostres avis,
plenes d’intrigues i passions
-diuen els savis-?
Si el temps...
Text basat lliurement en la idea de “La route aux quatre chansons”, de Georges Brassens
Hay discos que no necesitan levantar la voz. Azimut es uno de ellos. Joan Isaac presenta un trabajo hecho desde la contención, desde ese lugar donde la canción deja de ser ornamento para convertirse en algo casi necesario. Un disco minimalista, preciosista, trabajado con una delicadeza profundamente orgánica. Como todo en Isaac, un acto de fe.
Tras la publicación del disco Tinc una casa al mar, Joan Isaac vuelve a editar un nuevo trabajo: Azimut, en el que se encuentra acompañado por el músico y compositor Eduard Iniesta. Durante 2023 fue publicada una recopilación antológica de la obra del artista, compuesta por veinticinco cedés, como parte de la conmemoración de sus cincuenta años de oficio y 70 de vida, que culminó con un gran concierto en El Palau de la Música catalana y la edición de Joan Isaac al Palau en 2024. Azimut es su más reciente creación, una obra protagonizada por unos textos profundamente poéticos, vestidos fundamentalmente por voz y cuerdas.
El cantautor brasileño Chico Buarque ha viajado a La Habana invitado por Silvio Rodríguez, en una visita que combina un gesto de solidaridad con la grabación conjunta de Sueño con serpientes. El encuentro refuerza la relación entre dos figuras centrales de la canción latinoamericana.
El músico chileno Rodrigo Gallardo y el colectivo argentino Tremor presentan su propuesta conjunta en el Europa Tour 2026, un recorrido que consolida el diálogo entre tradición andina y electrónica contemporánea en distintos escenarios del continente.
Martirio llevó el pasado domingo 12 de abril al Auditori de Barcelona, en el marco del Ciclo de canción de autor BarnaSants, su espectáculo Al sur del tango, una propuesta que enlaza las raíces compartidas entre Argentina y España desde una interpretación que es tanto voz como gesto y emoción.