Va fer del somni una altra pell
per protegir-se de la por
i s’hi arraulí com un cadell
endormiscat per l’escalfor.
Va dedicar-se a comptar estels
en un estrany cel invertit
on s’enfonsaven les arrels,
el foc cremava enmig dels gels
i el sol sortia a mitjanit.
S’obrí d’armilla a tots els vents,
menys als que bufen ran de nas,
deixant enrere els pensaments
de ploma curta i de vol ras.
Va menysprear els vulgars neguits
tot empaitant més altes veus
fins tocar els núvols amb els dits
i veure els homes tan petits
com irrisoris als seus peus.
Va seguir sols la pròpia llei
fins ‘destronar la gravetat
i proclamar-se déu i rei
en un país deshabitat.
Llançà la prosa a mons llunyans
que s’estenien cos enllà
i no deixava d’ordir plans,
traçar fronteres, dreçar envans,
per si el gosaven atacar.
Pogué oblidar el plany dels ferits
i la misèria i el dolor,
i els fils gastats, quasi podrits
dels quals pengem en la foscor.
Pogué oblidar els crits angoixats
i la brutícia i els canons,
l’alè dels monstres amagats
i el cansament dels escarbats
que s’arrosseguen pels racons.
Però també oblidà el desig
i la carícia d’unes mans,
i la tendresa, el breu esquitx
del riure alegre d’uns infants.
D’ell van fugir tots els records
que il·luminaven aquells anys
curulls de dubtes i d’esforç
però on tan sols fregant dos cors
la llum desfeia mort i enganys.
Va fer del somni una altra pell
i la va fer pertot arreu
impenetrable, com un vell
refugi atòmic europeu.
No hi féu pas porus: llisa i mat,
semblava un tel gruixut de greix,
i va quedar tan emparat,
tan protegit, tan isolat,
que es va ofegar dins d’ell mateix.
En este mundo actual dominado por una élite de tiburones ávidos de sangre y dinero, forjadores de un mundo autoritario, genocida, explotador y censor, Silvio nos trae desde su bloqueada isla, nuevas y viejas canciones como si hubieran sido escritas anteayer para darnos un abrazo de esperanza, esperanza, esperanza blanca, roja o negra pero con amor.
Durante el periodo de la Unidad Popular en Chile, la efervescencia creativa dio lugar a proyectos artísticos ambiciosos. Entre ellos destaca Los Siete Estados, un ballet concebido por el coreógrafo y director del Ballet Nacional Chileno, Patricio Bunster, que reunió en un mismo espacio de experimentación al cantautor Víctor Jara, al compositor peruano Celso Garrido-Lecca, al Ballet Nacional, a la Orquesta Sinfónica de Chile y a una nómina imprescindible de la Nueva Canción Chilena y movimientos afines: Inti-Illimani, Isabel Parra, Los Blops, Patricio Castillo y el grupo cubano Manguaré.
El cantautor italo-argentino Piero falleció el miércoles 7 de octubre en Buenos Aires a los 81 años, después de más de seis décadas de trayectoria. Autor e intérprete de canciones como Mi viejo, Para el pueblo lo que es del pueblo, Que se vayan ellos y Pedro Nadie, desarrolló una obra en la que convivieron la canción popular, el compromiso social y un repertorio centrado también en la paz y la solidaridad.
Frank Delgado publica Archivos Descalcificados, un disco grabado en 2018 que reúne diez canciones que habían quedado fuera de trabajos anteriores. El álbum cuenta con arreglos y guitarras de Yibrán Rivero y funciona, según explica el propio cantautor cubano, como una recopilación lógica de composiciones pertenecientes a momentos muy distintos de su trayectoria, algunas escritas hace más de cuarenta años y otras hace más de veinte.
El fotógrafo Maxi Vernazza publica Alguien en el mundo, un libro que reúne imágenes de Charly García tomadas entre 1998 y 2008, durante una de las etapas más intensas de su trayectoria: los años atravesados por el concepto Say No More. El volumen nace de casi dos mil fotografías, analógicas y digitales, y recorre escenarios, viajes, estudios, hoteles y momentos cotidianos del músico argentino.