Els feies nosa
que et van penjar en preveure el darrer dia
no eren per ‘tu. Era a la malaltia
a qui agraïen aquells ninots de falles
els seus serveis. La porca malaltia
que els feia netament la feina bruta.
I com somreien per dins, els fills de puta!
I quins elogis podrits d’hipocresia!
T’ho havien negat tot. Fins l’existència.
Els feia por el mirall que tu els plantaves
davant dels ulls, que reflectia baves
estimulades pel poder, la urgència
per trobar l’adequat angle del prisma
que justifica les metamorfosis,
i els senyals indelebles de les dosis
injectables d’amnèsia i de cinisme.
Van claudicar, i no t’ho perdonaven,
i parlaven de modes i d’audiència,
de gustos, de mercat, de l’experiència
del mateix públic que manipulaven...
Volgueren separar-te del teu poble
tallant circuits, parlant de tu en pretèrit,
posant entre cometes el teu “mèrit
d’haver lluitat per una causa noble”,
esgrogueint la foto, fent la història
responsable concreta de la faula,
negant-se a veure els versos, la paraula,
volar lliures pel cel, lluny de l’escòria.
No ho van entendre gens: la teva riba
era el demà. Les albes que vas veure
no les veuran ells mai. I el nostre deure
és escampar la teva cendra viva.
A tu tant se te’n fot: tu fas vacances,
balles un vals amb la Teresa, i bades
mentre uns àngels sexuats li fan mamades
a l’Estellés, que rima esgarrifances.
Però nosaltres, a la claveguera,
patim l’estúpida brutalitat del nombre,
mil formes de control, el cop d’escombra,
el tuf pudent del ventre de la fera.
Del fang estant, lluitem per la bellesa,
mirant de garbellar pols d’esperança
i de prendre les mides a l’estança
que vas recórrer amb lúcida tristesa.
Parlo en plural, en l’únic acceptable,
bastit amb soledats que, compartides,
escalfen cors però no fonen vides,
salven el JO del magma i de l’estable.
La teva mort m’ha retornat la ràbia
que creia haver perdut amb la innocència
d’uns anys plens de futur, quan la prudència
no ens va deixar sinó mudar de gàbia.
Dic ràbia i no dic odi, perquè l’odi
és terra estèril, la vida no hi germina.
La ràbia, en canvi, és úter i vagina
que crea l’embrió d’un altre codi.
Els farem nosa, Ovidi, com paparres,
com mosques colloneres. No imagines
com els farem gruar, quines espines
farem créixer a les roses dels bandarres.
Mentre no ens vulguin al càsting de la Parca,
tindrem la veu a punt ben esmolada
alçant-se contra la immensa cabronada...
Bon vent i barca nova, si hi ha barca!
Joan Manuel Serrat acompañará a Jofre Bardagí en la puesta de largo de Jofre Bardagí interpreta Serrat, un proyecto que revisita el cancionero de Serrat desde una mirada contemporánea y profundamente personal, y que conecta memoria familiar, legado musical y presente creativo.
El cantautor cubano Silvio Rodríguez dio a conocer en el Hay Festival de Cartagena de Indias (Colombia) Silvio Rodríguez, diario de un trovador, un libro que reúne textos inéditos de su cuaderno personal en diálogo con 143 fotografías del argentino Daniel Mordzinski, fruto de más de dos décadas de encuentros, viajes y trabajo compartido.
El Secreto de los Arbustos, estrenado en noviembre pasado, surge del encuentro entre la cantautora chilena Pascuala Ilabaca y la orquesta SdC Big Band, y articula once composiciones que dialogan con realidades sociales, emocionales y políticas desde una sonoridad abierta y colectiva.
La cantante Rosa León publica Como la cigarra, el primer avance de Cartas de amor a María Elena Walsh, un proyecto producido por Alejo Stivel que reivindica la obra adulta de la creadora argentina desde el respeto, la admiración y la fidelidad a su espíritu.
Tras dos años de silencio discográfico, la banda valenciana El Diluvi regresa con Cantem per tu (Cantamos por ti), una canción que reivindica la tradición, la cultura y la memoria compartida como motores de futuro. No se trata de un retorno al uso: es la reaparición de una voz que, en realidad, nunca se apagó, y que vuelve a alzarse desde lo colectivo, lo popular y lo comprometido.