Cor meu (o Cançó de l'Alguer)

Quan sola, sola caminant pel bosc,
a un punt t'aturaràs malenconiosa
la carícia del vent entre les fulles
per a mi et dirà -cor meu, cor meu!-

Quan davallant el sol a la marina,
les muntanyes es tinyin de violeta
i al cor et pesa una secreta pena,
el sospir de la mar et diu -cor meu, cor meu!-

Quan seuràs pensarosa prop del foc
i del meu somni no hi haurà més que cendra,
dolça una veu vestida de silenci
al teu cor picarà -cor meu, cor meu!-