La locomotora

No li conec el rostre, i també ignoro com es deia,
si era ros o era bru, amb quina veu cantava i reia.
No us podré dir quans anys tenia,
ni us descriuré la seva roba,
però tinc la seva imatge, la que jo d'ell em feia:
l'heroi és sempre bell i jove.

Ell era un ferroviari,
i sé que un monstre negre conduïa.
D'això ja fa molts anys, el segle vint tot just naixia,
i molts obrers, a la misèria
li havien declarat la guerra.
El tren era el progrés, que, recorrent la via,
s'anava escampant per la terra.

I la locomotora era una bèstia, i amb paciència
un home la domava amb les mans,
i amb la intel·ligència.
I devorava les distàncies,
distàncies que semblaven infinites,
semblava tenir al ventre una enorme potència
i tanta força com la dinamita.

Però una altra gran força sorgia com un vendaval,
eren uns mots que deien
"els homes neixen tots iguals".
Al bell mig del carrer explotava
contra el rei i la tirania
la bomba proletària, i tot ho il·luminava
la gran flama de l'anarquia.

Ell veia cada dia, tot palplantat damunt l'andana,
passar un tren de luxe,
que anava cap a una terra llunyana.
Pensava en el vellut, les joies,
d'aquella gent tan i tan rica,
pensava en la misèria, en el fred i la gana
i es corsecà de mica en mica.

No sé com va passar, ni com la decisió fou presa...
Potser va ser la ràbia, potser va imaginar
una estesa de gent cridant venjança
des del fons de la tomba,
i va expulsar del cor l'amor i la tendresa
i convertí el seu tren en una bomba.

Damunt la via, estava la locomotora,
la màquina vibrava tot esperant la seva hora.
Semblava ben bé un jove poltre
que surt corrent del seu estable
i amb grans músculs de ferro la distància devora
com un llampec inaturable.

Era un jorn com un altre,
potser amb més ràbia i més malícia
va creure que podia reparar alguna injustícia.
Pujà damunt el monstre que dormia,
tot reprimint la por i el dubte.
Va moure les palanques amb tècnica i perícia
i el despertà de forma abrupta.

I l'altre tren corria, i el fum deixava un pàl·lid rastre,
ningú no imaginava que anava dret cap al desastre,
fins que a l'estació de Bolonya,
la notícia esclatà amb plena grandària:
"Això és una emergència, cal actuar amb urgència,
hi ha un boig que corre en direcció contrària!"

Però la locomotora corre, corre mentrestant,
cal creure que és una bèstia immensa,
realment fa por de veure-la.
Sembla que xiulant els digui
als camperols la maquinària:
"Germans, no tingueu por,
vaig a complir el meu deure!
Que triomfi la justícia proletària!"

Però mentrestant corre i corre sense mirar enrere
cada cop més de pressa, cap allà on la Mort l'espera.
Res no pot deturar la seva marxa,
la immensa força destructora.
Espera la topada, l'abraçada darrera
de l'Eterna Consoladora.

Com acabà la cursa, la Història ens ho reporta:
van desviar la màquina cap a una via morta.
Amb un darrer crit de bèstia ferida,
la màquina eructà sutge i lava.
L'explosió fou terrible, però en obrir la porta
van veure que ell encara respirava.

Però ens plau imaginar-lo dret,
encara en dansa,
fent que brami el motor com un crit d'esperança,
i que un bon dia arribi
de nou una notícia
d'una locomotora que corre i que algú llança
com una bomba contra la injustícia.