A una jove

Jo de tu caminaria pel primer camí que trobis,
i correria ben presta: el millor per passar el fred.
I a la primera suada m'espolsaria les perles
que, per llei gravitatòria, sempre cauen nas avall.

I aparcant la modèstia dedicaria un somriure
a l'autor, si et ve de cara, del paisatge que veus.
I sense molestar els núvols, vigila els rocs i les pedres,
doncs són avis i besavis de tot referent humà.

Quan el caminat et fatigui, deixa respirar sabates,
ja que el cuiro si està asmàtic és el pitjor pels pinrels.
Escolta com l'aigua corre, no per pressa, si per vida.
I beu-ne un glop, agraint-li la frescor que et va per dins.

Si t'enganya una garsa ofereix-te una arracada
d'una princesa ja morta, digues-li: "no, no és veritat".
I fins que la pau et trobi deixa la ciutadania
i com única bandera porta una posta de sol.

No expliquis a cap persona, res de tot el que a tu et passa,
doncs els humans dedueixen i acaben comparant...
Rega un camp de mans obertes vigilant que no t'agafin,
comencen acariciant-te i enterrada acabaràs.

La cabellera daurada d'un camp de blat que valseja
no el trepitgis ni l'ignoris: és un dels bons cereals.
Obligada vida meva, no ho ets per cortesia,
sempre t'emprenyen les mides que són un pessic de temps.

Si et capfiques no m'ho diguis, si no hi ha aigua no es neda,
si no hi ha aire no es vola, ni es pensa sense cap.
Tal com salten les granotes, esverades per les passes,
saltirones de puntetes, com si ballessis ballet.

Xiula el mestral amb respecte, és un gran vent que quan mana,
si no el creus pot enfonsar-te a l'abissal més profund.
Perquè a bodes em convides, si tens la butxaca buida,
generosa per cultura, ho ets de mena natural...

On aniràs a raure ara? Sense flor no menja abella,
sense palla no jeu mula, no fem volar més coloms.
Quan el temps t'hagi vestit i vagis de veterana,
ensenya al que t'ho demani, sense cobrar, perquè sí.

Els consells d'un que t'estima, i a la vegada t'ho canta,
pren-los, si vols, però amb mesura: són copyright de l'amor.
Poca pressa i bona traça, molta empenta i curiosa,
ho ets més que una geneta quan s'acosta per menjar...

La gent aquí no aprecia l'aire regalat que dones,
allò que és gratis opinen, com que no val res no és bo...
I si algú es fot de tu perquè duus la rosa als llavis,
ni te'l miris. No és ningú. I ningú no et pot fer agravis.

Així vas, amb la rasta al cap, amb el vent als ulls,
el futur als peus, ja no tens el destí marcat,
res que et lligui aquí: el camí el fas tu.

Ara saps que el bosc pot ser amic, que el diner és dolç,
sacarina però... fes-te cas, gronxat al jardí, arma't de valor,
fes-te honors de rei. Ets aquí, amb interrogant,
sense cap per què: fa set milions d'anys...