Blancaflor

Al mirador del castell,
Blancaflor està asseguda.
Amb una pinteta d'or
sos cabeis pentina i nua.
Gira els uis devers el cel,
no veu estrella ninguna.
Els gira devers la mar,
i veu traspuntar a lluna.
Les veles veu arribar
d'una nau qui n'és venguda.
Mira devers el camí
i veu molta gent que hi puja.
Veu venir un cavaller
qui va a cavall d'una mula.
Sella i brilla ne són d'or
i també les ferredures.
Un gran acompanyament
el senyor darrere duia,
i, de tant lluny com la veu,
el cavaller la saluda.
-Cavaller, bon cavaller,
si veniu de part de França
haureu vist el meu senyor,
que Déu guardi de desgràcia.
-L'he vist i l'he conegut
i amb ell tenc grossa amistança.
Som dinat, ans de venir,
moltes voltes a sa taula.
Ara ja deu ser casat:
el Rei li donà una infanta.
-Benhaja ell qui la mantén!
Malhaja qui la hi ha dada!
Fa set anys que jo l'esper,
com a dona ben casada.
Set altres l'esperaré
com una viudeta honrada.
Si dins aquest temps no ve,
seré monja consagrada.
Me tancaré en el convent,
el convent de Santa Clara.
-Senyora, jo fos de vós,
no voldria estar tancada.
Pot venir vostron marit
a l'hora més impensada.
Què faríeu, dama, vós,
si davant el vésseu ara?
-Faria els rosers florir
i les poncelles badar-se.
Senyora, idò, ja poreu,
que davant el teniu ara.
Se daren tant fort abraç que d'alegria ploraven.
Se giren ençà i enllà;
els rosers aponcellaven.