El comte i la pastora
qui habitava el seu castell,
i a la vila no lluny d'ell,
hi havia un llaurador.
Una fia que tenia,
era hermosa, gran i bella,
i el Comte, perdut per ella,
sospirava nit i dia.
Perquè en tots aquells entorns,
no hi havia altra fadrina,
que tengués cara tan fina
ni tantes gràcies ni dons.
I cada pic que la veia,
son amor li declarava,
i ella tot d'una tornava
com la grana de vermeia.
Ell li va dir robadora;
cap a ella s'acostà;
no li rep altra resposta:
-Vostè és Comte i jo pastora!
-Jo per tu pastor em faré,
de riquesa n'estic fart.
Senyor Comte, ha vengut tard,
un altre el meu cor ja en té.
I el Comte fora de si
se'n va anar dins es torrent
i, quan no veu passar gent,
se planta enmig des camí.
Molt promte veu comparèixer
un jovenet qui venia.
I era el jove que ell volia,
sa rancor li feu conèixer.
Li diu: -Fiet, tu em fas nosa,
o tu em mates o jo et mat.
Un des dos, d'aquest combat,
quedarà davall sa llosa.
S'espasa li ofereix,
no la vol de cap manera.
I el Comte no es desespera,
i amb l'espasa l'envesteix.
Tot va passar tant de promte,
i aquell jove pega un crit
quan se va sentir en es pit,
que ha ficat s'espasa es Comte.
I el Comte la se fa neta,
amb ses aigos des torrent.
I en es mort el du corrents,
a enterrar dins una pleta.
I a ses quatre nits després,
se'n va anar a ca sa pastora,
i ella s'estimat enyora
no sap res d'aquell succés.
L'agafa per sa mà blanca,
dins un quarto la se'n du.
I el Comte per més segur,
sa porta des quarto tanca.
Sa pobra pastora crida:
-Oh, estimat meu, ajuda'm!
I cau a terra esmortida,
de tot quant passa no es tem.
I per espai de set anys,
cada pic que se mirava
es mirai li presentava,
i aquella taca de sang.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.