La mort de na Margalida

L'amo de Bàlitx m'envia
missatges i jornalers,
sa madona i los demés,
tota la gent que hi havia.

Voleu escriure un paper
sa mort de Na Margalida,
que si greu no vos sabia
començaria es procés.

Dia setze de gener
dins can Tropell m'encontrava.
En Joan Blai me dugué
noves que jo no esperava.

Va dir si alterat estava.
Jo li vaig dir: -No res sé.
De s'al·lota me dugué
que ella morta s'encontrava.

Jo corria i no veia,
i a ca seva vaig anar.
Com mentre obrí sa porta
sa mare ja em va abraçar.

I ella em va dir: -Sebastià
Na Margalida ja és morta.-
Oh punyalada més forta
no la rep cap cristià!

I a veure-la vull jo anar
que es mirar-la m'aconhorta.

Partiguèrem en sa nit
i sa tristor mos matava
i cada instant mos faltava
sa força i s'esperit.

No n'estic empegueït,
de contar lo que em passava.
I a vore-la morta anava
i amb so cor ben entristit.

Quan dins Sóller vaig entrar
me digueren de seguida:
-Per veure Na Margalida
hauràs d'anar en es fossar.

Molt prompte vaig descobrir
es parets d'aquell local.
-Oh cementiri dogal!
vaig davallar i vaig dir.

I aquí s'ha de consumir
sa meva amor principal.
I sa vida de res val
en aquest món assistir.

Com mentres obrí la porta
t'hi vaig veure, Margalida.
Freda, morta, sense vida
jo no sé lo que em passà,
sa meva vista tornà
tota d'aigo consumida.

Com va venir en el cas
que l'haguérem d'enterrar.
Dins sa fossa vaig entrar
i es baül vaig ben tapar,
perquè terra no hi entràs.

Quan la vàrem haver enterrada
jo i aquell germanet seu,
vaig dir: Margalida amada,
jo per tu pregaré a Déu.
I a dins es pensament meu,
sempre et tendré retratada.

Adiós Margalideta,
Margalideta adiós.

Déu del Cel qui és piadós
allà et tendrà Margalida.
I jo en acabar sa vida
que mos hi vegem tots dos.

Per lo promte i lluny que era,
i és que molta gent la plany.
En Sebastià Company
Na Margalida Servera.