In vino veritas

Taverna marinera,
emblanquinat de calç.
Coloraina de vidres que t'espera
per treure't tots els mals.
Coloraina de vidres i begudes
amb unes lletres de qui sap a on,
dolçor i cremor i amargantor vingudes
de tot arreu del món.
Acota el cap, baixa els graons i... entra!
Amic, ni l'or que guardes i reculls,
ni el tacte de les perles d'aquell ventre,
ni els diamants encesos d'aquells ulls
ni aquell plorar tan viu de les vesprades,
ni el paradís dels somnis dels infants
tenen secrets i gràcies amagades
com aquest cau d'ampolles rutilants.
Aquí s'hi acluquen les llumetes foses,
hi ha els companys de viatge que durem;
tots son clatells torrats, galtes rasposes;
són ungles que es barallen amb el rem.
Tot és un caminar com de palpentes
i és un escarafall sense raons,
vestits apedaçats, boines pudentes
i als llavis el gemec de les cançons.
Guaita els ulls d'aquell home que s'acosta
dos llacs tranquils que no malmet el greix,
ulls avesats a quatre dits de costa
i a l'argent viu del peix.
Aquests homes tots tenen la mirada
feta de les dolcíssimes clarors
d'una mica de lluna barrejada
amb el picat de l'ona tremolós.
Aquí hi ha bancs de fusta,
pellerofes, escates i parracs;
prompte hi haurà una tebior venusta,
i seda llaminera i afalacs.
Tu, que et fa mal l'esguard de les estrelles
i passes rondinaire i malmirós,
i el teu cor amagat dins les costelles
grinyola com un gos,
abandona la sorra de la platja
i para el vas i aguanta l'aiguardent,
que anem tot d'una a començar el viatge
silenciosament.
Som al país on poc a poc t'exaltes;
hi ha dintre teu un naixement de sol,
i unes punxades fines a les galtes
i ran dels ulls un tebi giravolt.
Ara tota paraula és dolça i bona,
la veu dels altres vora teu s'esmuny
i té una gràcia rondinaire d'ona
que ara la sents a prop, ara molt lluny...
Beu aquest vas que és verd com una prada
i pessiga i escalfa com el boll;
el vidre fa una llum tornassolada
i es neguiteja com l'esguard d'un foll.
Aquest vas et durà a la platja encesa
d'aquell país del recordar i llanguir;
hi ha l'herba del desig i la peresa
que a cop d'ull és igual que el romaní.
L'aire tot és de queixa i de besada;
en la ploma suau de cada ocell
hi ha lluïssor de llàgrima aturada
i llavi que tremola a flor de pell.
Aquí, sense que en sentis la metzina;
sense que maldis de la coïssor,
reviu als ulls la imatge femenina,
i el teu neguit té un aire de cançó.
I ara de nou tu sents i et representes,
i fins sembla que palpis amb les mans,
el goig de les estones més lluentes
i aquell tebi deliri d'uns instants.
L'ànima teva no serà encongida,
ton pensament és clar com un espill,
i amb els secrets més tèrbols de la vida
jugués sense vergonya ni perill.
Tes paraules mai foren tan sinceres;
del pit escampes la misèria i l'or
i et rius de les orelles tafaneres
que escolten la campana del teu cor.
Beu ara aquesta copa llargaruda;
a dins del vidre barroer i lleial
s'hi gronxa peresosa la beguda,
com si fos una bèstia tropical.
Vi sangonent que no ensopeix ni mata,
qui coneix el país d'on has vingut?
Es molt espès i té un color escarlata
una miqueta brut.
La febre de l'amor de dins s'esborra;
ara pel nas sents el diví perfum,
el pensament se t'ha desfet i corre
sota una fina i delicada llum.
Res sents del que t'aplana i t'embolica,
ni l'angúnia dels llavis i dels dits;
tot és com una mena de música,
música de rialles i de crits,
nassos que ronquen i boques vermelles,
música de renecs i cops de puny
que et frega el voraviu de les orelles
com un so que satura i que s'esmuny...

Oh, aquest cor teu dins del brogit gronxant-se,
i el fondre's amb l'amarg tan dolçament;
fores el rei de tota benaurança
si aquest instant durés eternament.

I ara sortim de la taverna pia;
caminem caratèrbols a l'atzar;
neix una mena de malenconia
i vora nostre hi ha el brogit del mar.
Se'ns clouen i se'ns obren les parpelles;
els nostres passos no caminen drets;
en els ulls se'ns barregen les estrelles
amb les cuques de llum dels caminets.
Ai saborim aquesta estona rara,
i el delirar d'un paradís lluent;
l'ànima nostra ha esdevingut més clara
amb el vernís encès de l'aiguardent.
Damunt de l'herba casta i recollida
canta aquest gran defalliment humit,
canta les gràcies d'una nova vida
que morirà amb el somni de la nit.
I demà, sense tels a la mirada
i amb la fredor del serení i el vent,
ja et vindrà la misèria espellifada
a esgarrinxar-te el pensament.