Voleu guerra?
més encongit i delicat, etc...
Unes despeses necessàries pel cap
cada colp més: aspirines, calmants.
Un cor més malaltís. Més cansat,
quotidianes angoixes i patirs
per notícies, per morts, per tot.
Va bé senyors? Va bé?
Una pell inclement marcada al viu
dura i aspra. Una pell cicatriu.
Uns ossos plens de reuma. Encarcarats.
Una sang canviada a poc a poc
ara ja no és sang bona. Mala sang!
Uns ulls cansats de veure fàstics,
bestieses. Imatges terrorífiques.
Unes orelles sordes de sentir
mentides. Paraules i sorolls.
Va bé senyors? Va bé?
Una boca mandrosa. Cansada.
Amiga de les mans: Tapa't la boca!
Un cervell desfet. Turmentat.
Uns pulmons a mig gas. Destrossats.
Una remor companya cada instant.
Terrible, que m'empeny al combat.
El darrer, el més fort, dia a dia.
Un fetge com un bou: demanant la topada.
I ara què senyors? Va bé? Va bé?
I una esperança que no em deixa mai:
Al capdavall morir-me content.
Al meu pare, Léo Ferré i Joaquim Horta
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.