Tendra tristesa
octubre començat,
roba per estendre,
arbres que muden la pell,
fulles, ungles i cabells
moren en el millor moment.
El cicle que acaba,
el verd, el groc i el roig,
la vida passada,
roig, groc i el verd.
Llenya al foc dins la llar,
camps pentinats pel llaurador,
l’espai entre sostre i parets,
desfem els grumolls,
ens expandim, dispersió.
Llenya al foc,
llumeta incandescent.
Cau la tardor,
obri les portes endins.
Cau la tardor,
l’ànima s’expandeix.
Cau la tardor.
Crestes i vessants vestides per la boira
del crepuscle declarat,
l’herba i un cobertor de rosada,
finestres per on batega encara
el darrer blau.
Promeses i obscuritat,
cueta de núvol,
proclamada eternitat,
veiem ja difús el camí,
s’ocultaran totalment els ametllers.
Cau la tardor,
obri les portes endins.
Cau la tardor,
s’eixampla l’esperit.
Cau la tardor.
Submergits a la densa nit,
oxigen i escames malgrat
l’inevitable final
que separa i esborra per sempre,
per sempre escames i oxigen.
Nuesa, l’escorfa, esponjós, busquem aixopluc,
se’ns renta el cos.
Mai ets a gust de tothom.
Tot judici roseguem, roseguem.
Coses per obligació, altres que voldríem fer,
que mereixen la nostra atenció tant
com els manca de fet.
Cau la tardor,
obri les portes endins.
Cau la tardor.
Cau la tardor.
Llenya al foc,
llumeta incandescent.
Cau la tardor,
s’eixampla ànima endins.
Cau la tardor,
no veus com s’expandeix.
Cau la tardor.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.