Teranyina
el llit tan ample,
tan buit i tan fred.
La lluna de fa uns dies, plena,
encara ens arriba.
Ones de la constel·lació de cranc
banyen la nostra badia.
Pluja que et plorarà
quan tu ja no hi seràs,
sabor de sal als llavis, inundarem deserts,
cementeris i cendres, em dissolc al mar,
qui sap?
Qui sap?
Plou, ens plou i plou
el vidre d’una finestra,
les meues galtes
arrapades per les llàgrimes.
T’he plorat molt,
molt d’estómac,
no puc amb açò, no.
He arribat fins ací,
massa dur per mi,
massa sensible per tu sóc.
Plou, ens plou i plou
el vidre d’una finestra,
les meues galtes
arrapades per les llàgrimes.
Plou, ens plou i plou
i no és cap ximpleria,
que m’he enamorat
i ara estic pres de bogeria.
Plou, ens plou i plou
llàgrimes pengen de teranyina fina,
cauran, ara o mai.
No m’ho has sabut dir
i al final ho he vist,
ha sigut molt més aspre del previst.
Incendiats:
els bancals, exèrcit de troncs,
terrats, antenes, el meu cap, la llar,
el cor, la pell, parpalls,
ossos i carn.
Plou, ens plou i plou
i no és cap ximpleria,
que m’he enamorat
i ara estic pres de bogeria.
La música va eixint amb l’instrument;
el text, llapissera en mà;
cada dia em faré a no estar al teu costat.
Com ara
cantant faré la cançó,
cantant faré la cançó,
cantant faré la cançó.
Besaré altres llavis, altres sorts,
espígols m’embruixaran de nou,
el seu aroma, qui sap?
M’enamorarà.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.