Amb la pluja per barret
ben incapaç de treure el suc
a les migrades
hores comptades
que encara té
per ser al carrer.
Reblert de nafres i dolor,
no planta cara a la tardor:
una noieta
molt pèl-roja i tan ximpleta
que esvalota i
despilota
tots els arbres, sense cor ;
i, amb el fullatge
reduït a l’esclavatge,
fa una estesa amb
altivesa,
una gran catifa d’or.
I el cel canvia el decorat
perquè un nou acte ha començat.
Els ventres grisos de l’oreig
deixen ‘nar l’aigua pe(‘)l bateig
del temps que avança
cap a l’estança
on ja l’estiu
s’esmuny del niu.
Amb la pluja per barret,
es passeja un foc follet
pels tombants i corriols
del meu cervell, farcit de llunes i de cargols.
Amb la pluja per barret,
tinc el cap ple de bolets
i el cabell
-ves quin rampell !-
se m’ha tornat d’or vell.
Diuen que el casc antic, quan plou,
canvia tant que sembla nou.
Jo el sento viure en-
mig d’un somriure
alegre i trist
com mai no he vist.
La pluja va ballant claqué
a les teulades i al carrer
i fa més fressa
que un bordell sense mestressa
quan s’hi estrena u-
na dotzena
de mossens desesperats.
i les finestres,
entelant-se un xic maldestres,
fan difosos
pe(‘)ls curiosos
els jocs dels enamorats.
Quan el plugim marca el compàs
és quan s’està millor en el jaç,
però jo em sento prou content
passejant sol, sempre que el vent
juga a Grappelli
per a un Gene Kelly
nat del ruixat
enjogassat.
Hi ha qui fa cara de difunt
quan el cel gris li escup damunt :
cobeja un clima
on ni una rima
tingui entrebancs
ni versos blancs.
P’rò a mi la pluja no em fa por,
car sé que l’aigua de tardor
té la mania
d’ofegar amb molta alegria el
bandarrisme i
cretinisme
dels guinyols cerca-raons.
i, ja engrescada,
farà merda rovellada
de casernes,
baluernes,
cascos, armes i galons.
I, les banderes de la por,
les deixarà sense color.
Potser demano massa, és cert,
però el ruixat és un expert :
si no ens canvia el
món en un dia,
ens torna el sol
com a consol !
‘Poc a poc, el meu barret
se’m va fent més prim i estret
i, en quedar-se al descobert,
el foc follet s’escapa pel primer trau obert.
Corre, vola i em fa el salt
a la gropa del gregal
que, amb el seu pas vigorós,
esberla en set colors
un sostre de grisors !
La cantautora mexicana Natalia Lafourcade actuó en solitario ayer domingo en el Liceu de Barcelona en el marco del Suite Festival, en un concierto cargado de emoción radical, depuración estilística, mestizaje sonoro, dramaturgia íntima y canción de autor en estado puro. Sílvia Pérez Cruz fue su invitada en sensible abrazo musical.
El 22 de julio, más de una docena de artistas se reunirán en Barcelona para rendir tributo a Dioptria, la obra más emblemática de Pau Riba y una de las más referenciales para la Nova Canço. Con la implicación de sus hijos; De Mortimers, la banda que lo acompaño los últimos 20; y nombres como Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Pascal Comelade, Oriol Tramvia o Rita Payés; el concierto se plantea como una celebración única de su legado.
El periodista e investigador cubano Humberto Manduley presenta La memoria girando en la luz: Santiago Feliú en mis recuerdos, un libro que rescata la figura del trovador cubano desde la memoria personal, recorriendo su obra, sus influencias y su lugar en la canción de autor contemporánea.
Camila Guevara, joven artista cubana de 24 años nieta de Pablo Milanés y del Che Guevara, ha iniciado su carrera musical con el disco Dame flores, tras un año marcado por la pérdida de su madre, su abuelo y su padre, Camilo Guevara. A pesar del dolor, su voz y su música la han sostenido, componiendo desde emociones intensas y personales.
Con nuevas mezclas de Steven Wilson y el concierto completo en el Carnegie Hall de 1970, Still Living in the Past amplía el histórico recopilatorio de Jethro Tull y ofrece una inmersión exhaustiva en su primera etapa, entre el blues, el folk y el rock progresivo.