Hi ha un dimoni al Barri Gòtic

Érem dos desconeguts fa menys d’una hora:
dos esquitxos, dues vides, dues pors.
Ara et sento, ves per on, tan a la vora
que ni l’aire pot filtrar-se entre tots dos.
Tastapells incorregible, m’asseguro
que els teus dits no són un somni transparent,
que els teus llavis no són un sopar de duro,
que el teu cos és més que un feix de roba i vent.

No et preguntis què és això, què és el que ens passa.
No podrem trobar respostes, i perdem
-escalfant-nos sense solta la carbassa-
un temps breu i excepcional. Per tant, anem !
Lliscarem sobre llambordes batejades,
embriacs serens d’amor, núvols i vi.
Mudarem la nit en or, la pluja en fades
i, si et cal filosofar, sempre et pots dir

que un dimoni esmunyedís
s’ha perdut pel Barri Gòtic
i s’hi troba tan feliç
que ha acabat llogant-hi un pis.
Infantil i enjogassat,
passa el temps jugant despòtic
amb els cors que ha arreplegat
i si et toca t’ha tocat !

Endavant, ets a ca teva, i si s’arrufa
el teu nas en veure el cau, no et mengis l’ham.
Treu-te aquests parracs tan xops i encén l’estufa,
ara et porto uns draps eixuts i un xic de mam.
Si veiessis quina fila fas, petita!
Dins del meu pijama, hi pot entrar un camell.
Oi que tens encara fred ? Vine a la cita
que els meus braços tenen amb la teva pell!

No voldries compartir l’eina de jeure?
Sentir ploure acompanyat sota un llençol
és un pler sofisticat, t’ho pots ben creure,
que es duplica quan la llum ja ha alçat el vol.
Què vol dir « no ens coneixem », quan allà fora
fins les gàrgoles d’enveja es moriran!
Aquest vespre plora màgia d’hora en hora ;
arrauleix-te al meu costat, tot recordant

que un dimoni esmunyedís…

Au, mandrosa, desensonya’t, ja és de dia.
Si et vesteixes, t’acompanyo a fer un cafè.
I després, en dir-se adéu, caldrà fer via,
no ens poséssim massa tendres per no re.
No, no em parlis pas de tu! No em calen dades
que em farien prolongar allò que no cal.
Són perfectes sols les coses acabades,
i la nostra història arriba al seu final.

No em preguntis qui sóc jo, no val la pena.
Des d’aquest moment, pertanyo al teu passat.
Ja no et sóc més que un record damunt l’esquena,
un record amable i gens encarcarat.
I, quan tornis a passar enmig del xivarri
dels carrers que ens varen veure anit plegats,
pensa en les sorpreses que et reserva el barri
i recorda aquests pocs versos malgirbats:

Un dimoni esmunyadís…