Mel i vinagre
me l’amaneixo amb mel i vinagre!
Ara i aquí, voler cantar és un vici
però d’aquells que donen poc plaer i massa dolor.
És com portar un cilici
arran de cor, arran de veu i de cançó.
Però me’n fot! És meva la paraula,
Dic el que vull quan vull i no suporto ser dictat.
Mai no m’assec a taula
si em volen fer empassar gasòfia i vi tronat.
Reivindicar el dret a la discrepància
no està ben vist quan tots els llops fan el mateix udol.
Els pot semblar arrogància
el més senzill desig d’aprendre a viure sol.
Però me’n fot! Si el que faig incomoda,
això vol dir que encara ser engaltar. I a més, carai!,
per no passar de moda,
el millor és, senyors, no estar de moda mai!
Que mai podré permetre’m certes coses,
prou bé que ho sé: palpant bitllets mai no m’enceto els dits,
ni els peus trepitjant roses,
ni passo gaires nits precisament al Ritz.
Però me’n fot! Tinc el carrer a la porta,
de tant en tant un cos calent i tendre al meu costat,
i res no em reconforta
com dur dins del sarró el pa i la dignitat.
La película documental dedicada a Fito Páez propone un recorrido íntimo y en primera persona por más de cuatro décadas de vida y trayectoria artística del músico argentino. Dirigida por Matías Gueilburt y construida a partir de más de un año de seguimiento, material de archivo inédito, actuaciones y conversaciones personales, la producción se estrenará mundialmente el 3 de septiembre en Netflix.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El cantautor, escritor e intelectual italiano Francesco Guccini, autor de canciones fundamentales como Auschwitz, La locomotiva (La locomotora) o L’avvelenata (La envenenada), ha fallecido a los 86 años. Durante cerca de medio siglo, Guccini construyó una obra estrechamente vinculada a la memoria, la historia, el compromiso social, la literatura y una particular manera de observar las relaciones humanas y el paso del tiempo.