Ambaixador d’enlloc
plena de vent i de bombolles de sabó.
Tinc la targeta escrita amb tinta tan simpàtica
que no l’entén qui no li sap donar escalfor.
M’he fet una ambaixada amb murs de fantasia,
tot dibuixant la porta amb guix i amb carbó el pany.
Els dits han pres el pom, sabent que cediria,
i m’hi he ficat, amics: tal dia farà un any.
Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
Sovint el trobo en els meus mots,
sovint s’assembla als meus companys.
No té ni reixes, ni barrots,
ni jerarquies, ni paranys.
Per a pujar fins al despatx, tinc una escala
de quatre-cents dotze graons, tots de paper.
L’arxiu el faig servir només per ‘balls de gala:
quan n’organitzi el pròxim, ja us convidaré.
Evidentment, em feia falta una bandera,
i observareu que la que oneja és transparent.
Que cadascú la pinti a la seva manera,
que cadascú la faci moure amb el seu vent.
Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
No s’ha imposat mai a ningú
ni ha consentit ser trepitjat.
Sempre es passeja amb el cor nu,
que el vol sentir ben airejat.
He concedit asil a un gat dels de teulada,
a un gos perdut i vell i a un lloro dissident,
p’rò encara queda lloc per ‘fer una bona estada:
passeu, si us plau, passeu, no feu cap compliment.
I, si us empaiten, no tanqueu darrere vostre:
sé que la por no sap creuar una porta així,
i que tampoc podrà dormir sota el meu sostre,
ni trossejar el meu pa, ni beure del meu vi.
Si em demaneu pel meu país,
pot dir-se Enlloc, pot dir-se Arreu.
No té ni poc ni molt encís:
això depèn de l’ull que el veu.
Vagi allà on vagi, el porto amb mi,
dins les butxaques i al cervell:
n’escampo els virus pel camí
perquè us arrelin a la pell.
Abril de 2026. Una visita a Cuenca. La ciudad alta parece casi inalcanzable pero se va abriendo al paso del caminante y se descubre a pinceladas, se avanza lentamente con atención a los detalles, te va envolviendo su generosa ofrenda de ocres, una esencia dulce de calles antiguas, escenario de historias de vida que fueron y van arriba y abajo. Cuenca, refugio de miradas eternas que en sus horizontes van quedando guardadas, también en nuestra memoria. Cuenca, la de la piel quebrada por hoces y ríos, la que celebró en el siglo XX su poeta Federico Muelas, la que envejece y revive en el XXI y cada día.
La cantautora de Tortosa repasa el significado de su nuevo triple álbum, explica el simbolismo de Groenlàndia, reivindica el papel del BarnaSants en su trayectoria y recuerda el concierto con el que clausuró la 31ª edición del festival junto a la Banda de Música de La Sénia.
El nuevo libro Mig segle vora el drac. Una història del grup Falsterbo de Miquel-Lluís Muntané reconstruye más de medio siglo de trayectoria de Falsterbo, uno de los grupos fundamentales —y el más longevo— de la Nova Cançó, y, a través de su historia, recupera una parte esencial de la memoria musical y social de Cataluña.