Apologia del tacte
que la història de la vida arrela als dits,
que la mà és tota cervell si saps emprar-la
per trobar en un cos ofert camins humits?
Tenim sempre els receptors a punt de dansa,
p’rò funcionen amb sordina, a trenc de por...
Fem servir per prémer un timbre -i amb recança-
un motor capaç de fer avançar un tractor.
I, tanmateix, tot és tacte:
la vista i l’olfacte,
l’oïda i el gust.
Tacte és la veu que amanyaga, el
somriure que amaga
un gest de refús.
Tacte és l’esguard que es dispara
per travessar un cor il·lús.
Tacte és la carta esperada,
la imatge robada
al fons del mirall.
Tacte, el record i l’espera,
la pau, la fal·lera...
Cap amagatall
pot protegir-te del tacte,
el teu senyor, el teu vassall.
Cada cop que faig camí per una amiga,
sento el tacte que reneix com un infant.
És la sensació més nova i més antiga
que és capaç de reconèixer un vianant.
I la mà s’emmotlla als braços, la cintura...
Quan arriba al pit, reposa i és feliç,
p’rò aviat reprèn la marxa i no s’atura
fins fer seus els mil topants del nou país.
Tacte, ets el Fènix dels tendres,
sorgit de les cendres
fredes del desig.
Saps escalfar la sorpresa, a-
marar l’eixutesa, ets
espurna i esquitx.
Qui et creu sentit de segona,
la vessa de mig a mig.
Amb discreció, ens acompanyes
per terres estranyes
i llocs familiars.
Bon torsimany de la vida,
ens dónes la mida
de cossos i mars
i, en la foscor, els teus murmuris
en il·luminen com fars.
No s’acaba amb les paraules, el llenguatge,
i el silenci, molt sovint, és aparent.
Hi ha mil signes que ens dibuixen el paisatge
si els sabem interpretar correctament.
Tot és ple de portes verges, mai creuades:
rere seu, està aguaitant l’inesperat.
I nosaltres som les claus més indicades
per obrir cada univers de bat a bat.
Dubta’n si vols, però el tacte
va néixer d’un pacte en
tre el cor i el cervell.
Van disposar un territori
neutral, i és notori
que fou a la pell
on tingué lloc l’abraçada,
la unió del seny i el rampell.
I és des d’ençà, doncs, que el sexe
vindica el seu nexe amb
la imaginació;
que, cos a cos, dia a dia, u-
na tendra follia en-
vaeix la raó.
Dubta’n si vols, estimada,
p’rò acull al cor la cançó.
La argentina Maggie Cullen recaló en Barcelona el jueves 15 de octubre en la sala del Centre Artesà Tradicionàrius, dentro de su gira europea y en el marco de la programación del festival Empremtes. Ofreció una colección de clásicos argentinos y latinoamericanos son su mirada personal.
Medio siglo después de su histórica actuación de 1975 junto a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet regresó al Olympia de París en un concierto compartido con Borja Penalba. Una noche que permitió recuperar la memoria de un escenario vinculado a la libertad durante el franquismo, pero también escuchar a una artista que continúa creando, grabando y defendiendo la canción como expresión cultural y compromiso con su tiempo.
Publicaba ayer el periodista musical Jordi Bianciotto, en El Periódico de Catalunya, un artículo sobre el fracaso del Feroe Festival, cuya segunda edición, impulsada por el periodista y promotor Albert Puig, se ha cancelado por la escasa venta de entradas.
El cantautor chileno Manuel García inició su gira española el 17 de octubre en el CAT de Barcelona con un concierto de más de dos horas, organizado en cuatro bloques que recorrieron su repertorio, sus raíces musicales y algunas de sus influencias. Una actuación especialmente cuidada, marcada también por la muerte de su padre tres días antes.
Para vivir: El implacable tiempo de Pablo Milanés, dirigido por su hijo Fabián Pizani y presentado en el festival In-Edit de Barcelona, combina el recorrido biográfico con el retrato íntimo de los últimos días del trovador cubano. Una mirada marcada por el amor de un hijo hacia su padre y por la serenidad con la que el músico afronta la cercanía de la muerte.