Carpe diem
Per l’avui engendrat sense pler ni desig.
Pels demàs que alçaran els vels dels calendaris
sols per trobar-hi, a sota, la nuesa del temps.
Pel vell que odia el seny que l’ha privat de viure.
Per la dona que mai no es pregunta si viu.
Per les roses d’un dia que van creure’s eternes.
Pel cos que quan fou jove no es va gosar oferir.
Per la llàgrima inútil que ningú no t’eixuga.
Pel calfred que la por t’ofereix tendrament.
Per tants cors ignorants dels batecs que els esperen
abans que no s’aturi el carrussel de la sang...
Carpe Diem.
Pels carrers desgastats amb les soles del tedi.
Per l’oblit que acumulen els silencis del mar.
Per la llum espectral de glaçades estrelles
que moriren abans no els donéssim un nom.
Pels taüts subterranis que transporten fatiga.
Per la malenconia del vaivé ciutadà.
Pel vals que mil neons ballen ran de teulades
tot amagant el cel als ulls dels vianants.
Pel mot empresonat al cau de la impotència,
el mot que ja no sap clavar-se amb moll del Temps.
Per la vaga rutina de sorolls i de gestos
repetits, maquinals, d’ençà que el món és món...
Carpe Diem.
Pel gos que va fitxar quan enterraven Wolfgang.
Per la fam de Bartòk i el conyac de Lautrec.
Per la música muda que Ludwig intuïa.
Per l’orella tallada del boig dels gira-sols.
Pel metall que acollí a dins seu Maiakovski.
Pels cucs que s’afartaren amb la carn de Rimbaud.
Pel whisky trascolat per Bogart i John Huston
i l’aigua que rebé als pulmons Virginia Woolf.
Pels trenta anys de Salvat dins l’esguard de lord Byron.
Pel patíbul corcat que esperava Villon,
el marbre en què Rodin empresonà Camille
i el pus que va colgar les flors de Baudelaire...
Carpe Diem.
Pel Graal que es desfà en cendra així que el toques.
Per l’amor que sovint es mor tot just es fa.
Per l’horitzó que sap recular quan avances
i et força a caminar i no et dóna repòs.
Pels déus que els homes fan segons la seva imatge.
Per l’ombra del no-res que ens porta de la mà.
Per tots aquells camins descartats en la tria
i que mai no sabrem on ens haurien dut.
Pels errors i els encerts, els udols i els murmuris,
els anhels i el dolor, la tenebra i la llum,
i pel gran Joc d’Atzar que a tots ens agermana
fins que ens toqui menjar les flors per les arrels...
Carpe Diem.
La cantautora mexicana Natalia Lafourcade actuó en solitario ayer domingo en el Liceu de Barcelona en el marco del Suite Festival, en un concierto cargado de emoción radical, depuración estilística, mestizaje sonoro, dramaturgia íntima y canción de autor en estado puro. Sílvia Pérez Cruz fue su invitada en sensible abrazo musical.
La exposición Cómo diseñar una revolución: La vía chilena al diseño, que podrá verse en el Disseny Hub Barcelona del 2 de julio al 16 de noviembre de 2025, recupera a través de 250 piezas —incluyendo las portadas de discos de la Nueva Canción Chilena— el papel fundamental del diseño gráfico e industrial en el proyecto de transformación social impulsado por Salvador Allende.
El 22 de julio, más de una docena de artistas se reunirán en Barcelona para rendir tributo a Dioptria, la obra más emblemática de Pau Riba y una de las más referenciales para la Nova Canço. Con la implicación de sus hijos; De Mortimers, la banda que lo acompaño los últimos 20; y nombres como Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Pascal Comelade, Oriol Tramvia o Rita Payés; el concierto se plantea como una celebración única de su legado.
El periodista e investigador cubano Humberto Manduley presenta La memoria girando en la luz: Santiago Feliú en mis recuerdos, un libro que rescata la figura del trovador cubano desde la memoria personal, recorriendo su obra, sus influencias y su lugar en la canción de autor contemporánea.
Camila Guevara, joven artista cubana de 24 años nieta de Pablo Milanés y del Che Guevara, ha iniciado su carrera musical con el disco Dame flores, tras un año marcado por la pérdida de su madre, su abuelo y su padre, Camilo Guevara. A pesar del dolor, su voz y su música la han sostenido, componiendo desde emociones intensas y personales.